Grans derives

En un concert memorable, ens vam trobar que la primera part estava dedicada al clarinet i a un enregistrament de clarinet que constituïen l'obra Dialogue de l'ombre double de Pierre Boulez de 1982-85, que és una recomposició de Domaines escrita entre els anys 1961 i 1968 per a clarinet i 21 instruments. Les sis estrofes les va tocar de manera excel·lent Naüm Monterde, que dialogava amb cinc transicions electròniques a cura de Pere Blasi. S'anava creant un clima especial que esdevenia una mena de tirania: no hi havia possibilitat d'inhibir-se pensant en una altra cosa, semblava que habitéssim a l'interior de l'instrument.

La segona part la van integrar Derive I (1984) i Derive II (1992), també de Boulez, que es van instal·lar en l'excelsitud. No es pot tocar millor de com ho va fer el conjunt Bcn216 dirigit pel seu fundador i ànima Ernest Martínez Izquierdo. La primera és una delícia sonora i la segona, una obra complexa que només pot dirigir un gran director. Comença de manera freda, però en els seus 45 minuts de durada sembla que el mateix compositor traeixi els seus pressupòsits i s'embranqui en un expressionisme lluminós. El mèrit cal vessar-lo també en els instrumentistes, plenament imbricats en la història. És paradoxal que un compositor nascut el 1925, iconoclasta, ara s'hagi motivat en dues d'aquestes obres en el convencionalisme de la celebració dels 60 anys de Luciano Berio i dels 80 d'Elliot Carter.