Teoria dels cossos

La relació entre el cinema i la videocreació ha estat un dels temes clau en l'audiovisual dels darrers anys. Steve McQueen és un dels que han fet el salt, o com a mínim ha creuat la frontera entre vídeo i cinema. Ja amb el seu primer llarg, Hunger, va voler deixar clar que era un artista: llavors es va parlar d'una visió violentament física del cos, d'un estil geomètric d'enquadres claustrofòbics i angoixants... Shame, la seva segona pel·lícula, resulta menys evident en aquest sentit, però no deixa de subratllar les intencions del cineasta, la seva voluntat de fer esdevenir el que hauria pogut ser un simple melodrama psicològic en l'estudi d'una personalitat addictiva. I si aquesta personalitat té el cos de Michael Fassbender, llavors els límits encara es difuminen més, ja que Shame és alhora una pel·lícula comercial i un experiment. D'una banda, no vol deixar d'explotar les possibilitats morboses del seu tema; d'una altra, vol fer-les esdevenir una reflexió sobre les tensions entre les figures i l'espai en el món contemporani. I és per aquest costat on Shame té més interès, sobretot quan pinta un univers fred i deshumanitzat on ja no existeix el desig, sinó únicament el seu fantasma. El problema, però, arriba quan McQueen es veu obligat a articular un seguit d'imatges i confrontar-les, ja no dic construir una trama, sinó fins i tot fer-nos arribar a la vora de l'abisme. Llavors l'excessiva pulcritud del seu estil, el perfeccionisme fred i mecànic de les formes, s'enfronta inevitablement amb els focs interiors que vol descriure, i
el resultat és un film que es reprimeix contínuament a si mateix en benefici d'un glamur visual aclaparador. El disseny guanya al discurs i tot és massa atractiu per resultar inquietant.