Whitney Houston i Diògenes
Fa sis anys la família va fer públic als mitjans que Whitney Houston vivia enclaustrada a la seva mansió d'Atlanta. Tenien l'esperança que algú l'ajudaria a fugir de l'heroïna i el crack, que ella mateixa anava comprar als barris d'indigents, amb els quals mantenia l'únic contacte exterior. La milionària Whitney arreplegava muntanyes de brossa que carregava cap a casa. Se li va diagnosticar la síndrome de Diògenes, una malaltia que pateixen especialment persones que han perdut d'una manera molt sentida algun ésser estimat. Però no era aquest el cas de la cantant. Si Whitney va perdre algú, va ser el seu marit Bobby Brown, i no pas per culpa de la mort, sinó perquè l'estomacava de valent. Divorci, maltractaments i drogues van suposar per a la cantant una barreja letal a mitjà termini.
Costa imaginar aquella bellíssima diva del pop que el novembre del 1988 va enamorar el públic de la Monumental de Barcelona transformada en una trista pellofa caiguda a l'infern. Tot i que les biografies són prou diferents, tant ella com Amy Winehouse van tenir en comú la falta d'autocontrol sobre el seu propi camí. Per això, ni l'una ni l'altra van arribar a completar una trajectòria que prometia ser brillant. Perquè Houston, per més que tingui un èxit inqüestionable en el rànquing mundial de temes d'amor com I will always love you, va aportar ben poca cosa al soul i el rhythm-and-blues. El seu risc artístic mai va pujar de zero. Amb una veu prodigiosa i els seus dots interpretatius, si hagués cantat la merda que portava dins en lloc de simular enamoraments de pa sucat amb oli com a El guardaespatlles, potser ara tindria un lloc privilegiat entre els grans de la música negra. I, vés a saber, si s'hagués sincerat amb ella mateixa a l'hora de cantar, potser l'alcohol i les drogues no haguessin acabat menjant-se-li l'ànima.
