Només ens creiem Barcelona

Del trist des­man­te­lla­ment del Zer01 d'Olot, se'n pot treure una con­clusió posi­tiva, pot­ser l'única: la decisió política de car­re­gar-se un espai que durant una dècada ha gene­rat i ha fet cir­cu­lar idees ha sac­se­jat la consciència de bona part del sec­tor. Podria haver pas­sat el con­trari, el que acos­tuma a pas­sar sem­pre, que tot­hom s'indigna però sense moure's del sofà de casa. És el que va pas­sar fa pocs dies quan l'Asso­ci­ació d'Artis­tes Visu­als de Cata­lu­nya va con­vo­car una acció de pro­testa al Canòdrom, on havia d'anar el cen­tre d'art con­tem­po­rani de Bar­ce­lona. Ni una tren­tena de per­so­nes van sumar-se a la crida. Un fracàs abso­lut que va demos­trar una vegada més la poca capa­ci­tat de mobi­lit­zació d'un sec­tor molt des­mo­ti­vat, can­sat ja de tanta política cul­tu­ral a la deriva. No sé si algú tindrà esma ara de fer una moguda sonada per defen­sar el Zer01, em temo molt que no, però en tot cas aquest cop sí que els telèfons i les xar­xes soci­als han tret fum en soli­da­ri­tat amb el pro­jecte de David San­ta­eulària, un home molt res­pec­tat en el sec­tor.

Ens quei­xem sovint que vivim en un país petit. I ho és, però no tant com ens el volen fer veure. Quan un polític amb dots d'oratòria ens ser­mo­neja amb allò que Cata­lu­nya no comença i acaba a Bar­ce­lona ens cau la bava d'ale­gria. Però és aquest mateix polític el que tanca el Zer01 perquè es pensa que Olot no té res a dir ni a fer en el sis­tema artístic català. S'equi­voca, i molt, perquè en el sis­tema de l'emergència artística fa temps que a Bar­ce­lona no hi passa gaire res de bo. I al ter­ri­tori, a la maleïda perifèria, hi pas­sen mol­tes coses interes­sants. Però no s'ho cre­uen.