De canyes i fang

Fa cent anys, Vicente Blasco Ibáñez va titular Cañas y barro la seva popular novel·la sobre la dura vida als arrossars de l'Albufera. Dilluns passat, el grup tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra van cantar al Palau de la Música l'Havanera de canyes i fang, un cant compartit al plaer de viure on expliquen com van xalar durant quinze dies, tancats en una barraca del delta de l'Ebre per cuinar paelles i gravar plegats un àlbum que es diu precisament així: La barraca.

La refrescant havanera va ser un dels punts culminants en la presentació a Barcelona d'un espectacle que, després de fer-se a llocs com Xàtiva, Tortosa i Manresa, ja està rodat, equilibrat i amb els papers ben repartits. Els Quicos fan gala de la seva sapiència escènica, amb aquelles dosis de comicitat que els han convertit en l'exponent més potent de la cultura de les Terres de l'Ebre. I a Botifarra, com sempre, se'l va veure sobrat de carisma, amb una veu que vessa la mateixa emoció franca als temples urbans i als corrals dels pobles.

La devoció per sant Vicent Ferrer, la rivalitat per veure qui cuina el millor arròs, les fascinants melodies dels antics cants de batre, la sornegueria de les jotes i els fandangos, el refinament del bolero o l'enyor dels emigrants són algunes de les pistes que Quicos i Botifarra han explorat junts en aquesta barraca que traspua amistat i sentiments a cabassos. I això en fa un àlbum molt especial, encara més en aquests temps tan descarnats que ens ha tocat viure.