La cova del tresor

Mentre el Liceu s'immola, l'Auditori queda sense crèdit i el cas Palau espera sentència, un soterrani de la plaça Reial exerceix de cova del tresor per als amants de la música sense pompa ni cerimonial. Més de mig segle després de la seva inauguració, el Jamboree segueix resistint en temps de decadència i proporcionant nits màgiques que són un autèntic consol per a l'ànima i l'oïda. Per aconseguir-ho no li cal buidar les arques ni muntar grans rebomboris; tan sols cedir el seu escenari a les propostes que elaboren els excel·lents músics criats al país com a immillorables exponents en el llenguatge de la música improvisada. Dos noms ineludibles en aquest art són els del pianista menorquí Marco Mezquida (1987) i el flautista barceloní Pablo Selnik (1983). Cap dels dos supera la trentena i han establert una societat que esdevé un providencial paradigma de la lliure creació en estat pur. Van encetar la vetllada amb una peça de vint-i-cinc minuts on van entrellaçar un tema propi –Capicua– amb un original d'Eric Dolphy. Fantàstica feina d'orfebreria sonora. Immersos en un diàleg que els esperona a la invenció permanent, van posar en joc algunes de les composicions del seu primer i extraordinari treball conjunt –Miscel·lània 2– per concedir-los una nova personalitat en sintonia amb el moment, la situació i l'estat d'ànim. L'entesa entre els colors de la flauta travessera i els budells del piano van tornar a posar-se a prova quan va atrevir-se a entrellaçar Mozart amb Sonny Stitt amb naturalitat esfereïdora. En mans de Mezquida i Selnik la música és un valor que no entén en gèneres, èpoques o etiquetes. Un univers en expansió on ells aporten la seva recerca de la llibertat.