La remor dels poetes

En un món eixordit pel bram dels mercats, el cloqueig de les agències de qualificació i l'udol dels especuladors borsaris, la veu dels poetes emergeix com una remor en forma d'antídot des del cançoner que Jabier Muguruza ha enllestit per al seu nou treball, Bikote Bat (Resistencia, 2012). Una obra que el cantautor basc va enregistrar a l'Auditori del Vendrell i als estudis Katarain d'Azkarate i que, a Barcelona, va presentar a la sala Luz de Gas, sota l'aixopluc del Festival Barnasants. Damunt l'escenari hi havia el mateix Muguruza i el seu acordió i la companyia al piano d'un exquisit i detallista Mikel Azpiroz. Podrien semblar una parella –bikote bat– com la del poema d'Harkaitz Cano que dóna títol al seu disc, però en realitat eren moltes més les presències que allà feien conxorxa a través dels versos d'Iñaki Irazu, Gerardo Markuleta, Lourdes Oñaederra, José Luis Padrón, Rikardo Arregi, Javier Rodriguez Marcos i l'ineludible Bernardo Atxaga. Una providencial alineació poètica amb la qual Muguruza ha vestit el silenci i el sigil que regeixen les coordenades del seu univers musical. Perquè entre els trets que defineixen la seva manera de fer, sobresurt el seu gust per la paraula callada, la sonoritat serena i la cançó senzilla. Imatges, situacions i retrats de la vida quotidiana conformen la temàtica predilecta de les històries que explica, sense altres metàfores que les que genera el mateix miracle de continuar vius i creure, com diu Atxaga, que estem fets per al paradís. Encara que ell, perquè la màgia no s'esvaeixi, opta per la prudència de conrear la veu baixa, la discreció i la humilitat, no fos cas que un excés de xivarri comportés una invasió alienígena.