Mimì pot morir

La satisfacció pel fet que La bohème pogués pujar a l'escenari del Gran Teatre del Liceu no ens ha de fer oblidar que la funció quasi no té lloc per a la malaptesa del director general del teatre, avalada per algunes altes jerarquies culturals, que, com a bons professionals del surf polític, poden defensar una cosa i la contrària sense immutar-se. Els fulls volants repartits per treballadors a la porta del coliseu van ser un útil recordatori que, si bé els núvols es poden haver aclarit, la tempesta encara amenaça.

No deuria ser pas casualitat que un dels protagonistes més destacats de l'òpera de Puccini fos l'orquestra del teatre, que va oferir el so més cohesionat des del començament de la temporada, tot i que el resultat conjunt de la representació no va assolir les dosis òptimes d'emotivitat. La batuta de Víctor Pablo Pérez va oscil·lar excessivament entre un bon tremp dramàtic i uns exagerats esllanguiments que cal sospitar que es produïen per poder-se acomodar al solista de torn. En tot cas, la prestació orquestral no va ser aliena a la ferma presència del director burgalès al podi.

Tornava la il·lustrativa producció del Teatro Real, reposada, com fa 10 anys, per Marco Carniti, amb l'espectacular pas del primer al segon acte i els acurats detalls que, sense buscar treus peus al gat, aconsegueixen crear un marc dramàtic consensual. Sobre els cantants, tanmateix, raïa la principal responsabilitat d'estimular el lacrimal de l'espectador. La veu de Fiorenza Cedolins té dosis d'acidesa més altes, amb la qual cosa la seva Mimì no té prou dolçor en les primeres intervencions, però, després d'uns Verdi no sempre reeixits, Puccini torna a mostrar les principals virtuts del fraseig ric en matisos de la soprano italiana, sobretot en els dos últims actes: aquesta Mimì va saber morir. Paral·lelament, es poden al·legar alguns límits en l'instrument de Ramón Vargas, de brillantor reduïda i volum no pas cabalós, límits compensats a bastament pel cant fàcil, la línia lluminosa i l'elegància mai en dubte –ben lluny del tenor mexicà resten els sanglots i altres grolleries del mal cant verista– del seu Rodolfo. Un emfàtic Christopher Maltman (Marcello), dominant en ocasions els conjunts; un àgil Gabriel Bermúdez (Schaunard), i un cavernós Carlo Colombara (Colline) van completar un quartet bohemi de camaraderia no prou esmolada, i les sabates de Musetta, per la seva banda, ja són petites per a una Ainhoa Arteta amb ganes de fer-se notar. Mimì ha pogut morir en pau, però el drama del Liceu no ha acabat.