La dosi diària de desastre

Un gos vell no lla­dra inútil­ment i sense causa; les parau­les dels pru­dents solen ser de pes”, diu un dístic medi­e­val. No dic que no hi hagi parau­les de pes dites pels pru­dents, però ens hem dotat d'una estruc­tura social que ampli­fica els lla­drucs inútils i sense causa, i no parlo només de l'esplen­dor de la collo­nada, que a mi em sem­bla més ins­tal·lada i uni­ver­sal que no ha estat mai en tota la història. No: em refe­riré a un tipus de dis­curs en prin­cipi no pas fora de lloc ni injust, però que per acu­mu­lació acaba pro­duint un efecte que no crec que sigui el pretès pels emis­sors, i del qual se'ls pot fer res­pon­sa­bles no per insídia ni per mal­dat, sinó, jo diria, per inad­vertència.

Des de fa temps, les pri­me­res pla­nes dels dia­ris i els noti­ci­a­ris de les tele­vi­si­ons són un mos­trari de desgràcies de l'àmbit col·lec­tiu: xifres d'atur en alça, xifres de recessió impa­ra­ble, rebai­xes de les agències de qua­li­fi­cació, exigències de la Merkel, admo­ni­ci­ons de ian­quis i xine­sos, men­ti­des del govern, pre­vi­si­ons catastròfiques de la UE, cai­guda del PIB, fracàs de polítiques pal·lia­ti­ves, heca­tombe del sec­tor immo­bi­li­ari, barbàrie en el sec­tor finan­cer, xifres de ren­di­ment esco­lar que situen el país a la cua del món soi-disant civi­lit­zat, cata­clisme del sec­tor turístic, reco­ma­na­ci­ons res­tric­ti­ves, o més aviat ame­na­ces dels gurus, judi­cis de polítics per cor­rupció, d'alts per­so­nat­ges per roba­tori, de jut­ges per pre­va­ri­cació, des­men­tits de qual­se­vol expec­ta­tiva opti­mista, i en aquesta línia diver­ses coses més.

Ho ser­vei­xen els noti­ci­a­ris del mig­dia i de la nit: cada dia des­as­tres per dinar i per sopar, per pri­mer plat, per segon plat i per postres, i l'endemà igual, i l'altre, i l'altre, i l'altre. Les úniques ale­gries són anecdòtiques, i encara en aspec­tes mar­gi­nals de la vida. Cal reconèixer que la comesa no és fàcil. Després d'anys de brega amb l'obs­cu­ran­tisme impo­sat des del poder, i havent-s'hi gene­rat pul­si­ons de con­trol pater­na­lista, quasi psicòtiques, cap a la població, està fora de dis­cussió que no es tracta d'ama­gar infor­mació, que les dades han de ser públi­ques, trans­pa­rents i dis­po­ni­bles per a tot­hom.

On porta l'exhi­bició rei­te­rada, sis­temàtica d'adver­si­tats? La idea que no hi ha altra notícia impor­tant, que no afecta les nos­tres existències res com les catàstro­fes de la vida pública i de les orga­nit­za­ci­ons col·lec­ti­ves, acaba fent un efecte hipnòtic que deixa de mica en mica una ciu­ta­da­nia empu­de­gada per un sen­ti­ment inde­s­ar­re­la­ble de misèria sense remei, de fata­li­tat nihi­lista, d'amar­gor sense sor­tida ni pal·lia­tiu, de mala llet irre­a­lit­za­ble, sorda, ina­pel·lable, de cer­tesa que les deci­si­ons són en mans d'una casta d'inútils, de men­ti­ders, de cor­rup­tes i d'apro­fi­tats sense ver­go­nya ni cap escrúpol.

Dir que cal tren­car això vol dir pro­po­sar que s'oculti infor­mació, que s'enga­nyi la gent? De cap manera. Però cal dei­xar sor­ti­des, perquè de bèsties acor­ra­la­des no se'n pot espe­rar res posi­tiu. Ata­ba­lat, satu­rat de mals ave­ranys i por­que­ria, busco refugi en els arran­ja­ments que Bach va fer per al teclat de Reincken i Albi­noni, que malau­ra­da­ment no puc trans­me­tre aquí, i en les per­les de l'Aurea Dicta, que sí que puc brin­dar, algu­nes, al lec­tor: “Dicenda tacen­da­que calles”, diu Persi, o sigui, “saps prou bé què cal dir i què no dir”. “Em va engen­drar l'experiència i em va parir la memòria; els grecs em diuen Sop­hia”, diu Afrani. Una de les meves pre­fe­ri­des és de Quin­tilià: “Els qui volen pas­sar per doc­tes als ulls dels necis, que­den com necis als ulls dels savis.” Enge­guin la tele per qual­se­vol canal, i d'aquests en tro­ba­ran un foti­mer. Els reco­mano que l'apa­guin i pas­tu­rin l'espe­rit en pra­des millors.