Votar Clooney

El rostre de George Clooney resistia un pla llarguíssim al final de Michael Clayton (2007), de Tony Gilroy, una pel·lícula que, tot i no ser dirigida per l'actor, lluïa tots els signes externs del que podem considerar un característic producte Clooney: una obra cinematogràfica sustentada en la nostàlgia per un Hollywood possible, adult, crític i sofisticat. A Los idus de marzo, quart llargmetratge dirigit pel protagonista de la igualment impressionat Los descendientes, hi ha un altre rostre que tanca amb continguda eloqüència un discurs sofisticat: el de Ryan Gosling, en un paper que l'acredita com a gran esperança blanca molt més enllà del seu exercici cool a la celebrada Drive. En bona mesura, el rostre de Clooney a Michael Clayton troba la seva resposta desencisada al rostre de Gosling a Los idus de marzo. La pel·lícula de Gilroy parlava d'un sistema pervers, però perfectament engreixinat, que, de cop, s'havia d'enfrontar a l'error provocat per un dels seus mecanismes: l'emergència d'una moral, d'una consciència ètica, en la figura del personatge encarnat per Tom Wilkinson, de qui se'ns deia que havia oblidat prendre's la medicació que, precisament, garantia el seu funcionament com a peça d'aquell sistema pervers. Michael Clayton explicava com aquella visió moral acabava intoxicant el protagonista, que gosava portar fins a les darreres conseqüències les implicacions de tan inesperat canvi espiritual.

Les primeres paraules que s'escolten a Los idus de marzo tenen a veure amb la fe: “No sóc catòlic, no sóc ateu. No sóc jueu, no sóc musulmà. La meva religió, allò en el que crec, es diu la Constitució dels Estats Units d'Amèrica.” Les diu el personatge de Ryan Gosling, Stephen Meyers, un dels homes de confiança en la campanya per a les primàries del candidat demòcrata Mike Morris, un George Clooney que: a) com ja va fer, generosament, a Buenas noches, y buena suerte (2005), no s'atorga el paper més lluït de la funció, però b) explota a fons tot el potencial inquietant del seu poder de seducció. Les paraules que obren Los idus de marzo formen part del guió d'un debat televisat: Stephen Meyers les diu en una prova de megafonia, però, poc més tard, les dirà Mike Morris revestides d'una nova convicció, com si li sortissin de l'ànima en aquell mateix moment. El contrast entre les dues maneres de dir-les és clau: nosaltres també
ens rendiríem, com a votants, davant de Morris, és l'home que ens agradaria veure al timó del destí de la nostra nació. Clooney, l'home que ens roba les xicotes, transformat en l'home que reconduiria la
nostra intenció de vot.

El tema de la fe és essencial, perquè Los idus de marzo és una pel·lícula sobre un creient –Stephen Meyers– i el procés que el transformarà en un cínic. No sé si Clooney ha dirigit una gran peça de cinema polític o la superació d'un gènere que, de fet, mai ha funcionat com a gènere cinematogràfic. Los idus de marzo parla del desencís davant un llenguatge polític que s'ha anat buidant de significat per transformar-se en codi
per a una estratègia de l'arribisme, completament deslligada de tota integritat. El grafisme dels cartells de la campanya de Mike Norris remeten al que va utilitzar Shepard Fairey en el ja famós pòster que fonia la imatge de Barack Obama amb el concepte d'esperança. Clooney, partint d'una peça teatral de Beau Willimon, ha construït la gran pel·lícula de
la decepció provocada pel darrer gran miratge del partit demòcrata. A Los idus de marzo no hi surten republicans. La seva maduresa neix de la consciència que hi ha alguna cosa pitjor que l'enemic ideològic: aquell que traeix l'ideal.