Toc-toc! Qui és? Obre la muralla

Feia temps que la il·lus­tra­dora ale­ma­nya Jutta Bauer no ens obse­quiava amb unes imat­ges tan pictòriques. Tot i que uti­litza la seva tècnica mixta habi­tual, pin­tura acrílica, lla­pis de colors i retocs finals amb ordi­na­dor, en aquest lli­bre res­salta molt el ves­sant plàstic i no tant el de traç, com suc­ce­eix als seus famosíssims Selma, La reina dels colors i L'àngel de l'avi.

La Jutta escriu el breu text que acom­pa­nya els dibui­xos i dóna con­tinuïtat a la història. En aquest cas, una casa ben aco­lli­dora al mig d'un bosc és refugi per als per­so­nat­ges que tenen por (el conill té por de la gui­neu; la gui­neu té por del caçador; el caçador té por de la fam) i un espai per al diàleg, la conei­xença i la soli­da­ri­tat, acti­tuds fona­men­tals per a la con­vivència i la inte­gració.

La seqüenci­ació de la història, així com la repe­tició de les acci­ons i les acti­tuds, és molt interes­sant alhora que sub­til, com també ho és la repre­sen­tació del fac­tor temps, amb un bosc pri­mer nevat, després verd i flo­rit i final­ment tar­do­renc amb fulles que cauen dels arbres. El bosc per­tany a l'exte­rior (conté perills) men­tre que la casa és el nucli aco­lli­dor i per­tany a l'àmbit de la segu­re­tat. L'exte­rior can­via, l'inte­rior es manté (la taula parada, els jocs, els llits, la llum). Sem­pre apa­reix, però, una gran fines­tra que comu­nica o rela­ci­ona els dos esce­na­ris.

Jutta Bauer uti­litza sovint els ani­mals com a éssers simbòlics o metafòrics del com­por­ta­ment humà, i les seves repre­sen­ta­ci­ons són sen­zi­lles, de pocs i reduïts traços, però amb una vigo­rosa sen­sació de tri­di­men­si­o­na­li­tat. Totes les com­po­si­ci­ons a doble pàgina tenen un mar­cat caràcter geomètric, amb forta presència de línies ver­ti­cals paral·leles que accen­tuen l'abans esmen­tada seqüenci­ació i que, gràcies a la manera de pin­tar, dei­xen petja sobre les superfícies, reme­ten a una volun­tat orgànica o humana d'enten­dre l'abs­tracció que con­reen artis­tes com ara Sean Scully. Un espai sen­zill però pro­fun­da­ment humà.

Bauer no se n'està, d'intro­duir línies cinètiques que, també metafòrica­ment, visu­a­lit­zen la por, el tre­mo­lor o la violència. En resum, una petita mera­ve­lla amb totes les pàgines en cartró com els lli­bres d'imat­ges (imat­gi­a­ris) per als menuts de casa, sols que no acu­llen ele­ments sen­zills per a la seva iden­ti­fi­cació, sinó con­cep­tes ele­vats per a la seva com­prensió. Tinc por, i estic sol i per­dut i famo­lenc; algú a qui temo pot con­ver­tir-se en el meu amic. Al final, és clar, un bon àpat al vol­tant de la taula.