Martí Royo, en el record

L'altre dia, al Museu d'Art Modern de Tarragona, editors de l'obra, el president de la Diputació, Josep Poblet, i el crític i historiador de l'art, el tarragoní Francesc Miralles, van presentar –entre un centenar llarg de persones– el magnífic i complet volum d'Assumpta Rosés Cavallé dedicat a Martí Royo, ceramista i escultor, en què es destaca, enmig de la biografia apassionant d'aquest finalment malaurat artista (l'Hospitalet de Llobregat, 1949- Altafulla, 1997), el seu “entorn creatiu”, dominat per “la terra i el foc”.

Vaig voler afegir-me a aquesta emocionada evocació de la persona i l'art ceràmic i escultòric de Martí Royo perquè, com tants d'altres (gent de Reus i Tarragona, d'Altafulla o Vespella del Gaià, i amics de molts indrets d'arreu de Catalunya), vaig compartir amistat i sentir admiració per l'enyorat artista, que es féu gran i aprengué les bases de l'ofici al Tarragonès i, en concret, a Altafulla, al costat del pintor Josep Buyreu i el ceramista i professor Ramon Carreté, deixeble de Llorens Artigas, a Tarragona, amb l'escultor Saumells i, ja a Barcelona, fent d'ajudant de l'escultor reusenc Joan Rebull.

En Martí havia tingut profitoses experiències ceràmiques a Alcover, Olot, Girona, la Bisbal d'Empordà, Verdú, Torredembarra, però també a Miravet (Ribera d'Ebre), on visità els tallers artesans d'aquests ceramistes tradicionals, en un moment, mitjan anys setanta, en què la industrialització i els nous materials desplaçaven la producció artesana.

Amb les seves Fangtasmagories d'aquells anys (unint el material bàsic del fang i la seva fantasia artística) va voler deformar –tal com assenyala Assumpta Rosés– els models ancestrals d'aquests artesans (gerres, càntirs, etc.) cap a “una finalitat expressiva i simbòlica”. I a partir d'aquí, amb el coneixement exhaustiu de les tècniques i els materials de terres i esmalts –dels gallecs de Sargadelos als orientals del rakú–, Martí Royo va engegar una obra plena d'exigència tècnica i continguts humanistes, tant en petits conjunts ceràmics com en grans realitzacions escultòriques, tal com pot contemplar-se a Altafulla, Vespella, Tarragona i a molts altres llocs.

Va estimar intensament (i va ser estimat per tots aquells que van veure l'autenticitat de la seva persona i la seva obra) però, en una decisió que des de fora no comprendrem mai, va decidir llevar-se la vida que li sobreeixia per tot arreu, talment el foc amb què coïa les seves peces, que tant pot escalfar suaument com abrasar. Va decidir fondre's amb la sagrada matèria que adorà, potser a causa, també, de com aquesta era prostituïda per un consumisme suïcida.