L'educació portuguesa (i 2)

Almeida Garret (1799-1854) era un galant popular als cafès del Chiado, que tant enamorava les dones com seduïa els intel·lectuals; era el prototip d'home romàntic. Va fundar diaris, modernitzar el teatre, recopilar el romancer popular, difondre les idees liberals i, en certa manera, i perquè va ser estimat però poc entès, va viure un indòmit exili intel·lectual interior. Arran d'un viatge a Santarém per visitar un amic (78 quilòmetres), va escriure una obra mestra de la literatura portuguesa i símbol del romanticisme europeu: Viajes por mi tierra (Pre-Textos). Viatge, crònica política, autobiografia i fins i tot novel·la, el llibre és un preàmbul a la descoberta transversal del país que, un segle i quart després, va fer José Saramago a Viaje a Portugal (Alfaguara). Només qui sap de la immensitat del seu país pot sentir-ne l'enyor. Tant Garret, irònic i desconfiat de la gent de camp, com Saramago, obsedit per visitar totes les esglésies de Portugal, són molt més que observadors de la realitat, en testimonien la seva transcendència enllà dels temps i de la història.

José Cardoso Pires va traslladar aquesta mirada evocativa a la capital. El seu Lisboa, diari de bord (Proa) descriu l'itinerari d'una educació sentimental que, amb una història sotragada, va desembocar en el retorn de la llum blanca als carrers de la ciutat gràcies al Moviment de les Forces Armades. Tots els camins de la vida solcats en els discrets viatges d'aquests autors porten a la idea que els límits, en els territoris, en els gèneres narratius, en les idees, només existeixen a la ment. Maria McCarthy va escriure a Carta a Portugal que a Lisboa se sent una nostàlgia blanca; Alain Tanner li va dir la ciutat blanca; Cardoso Pires diu que Lisboa navega. On acaba la terra i on comença el somni?

Saramago era de la província de Santarém. Amb Memorial del convent, L'any de la mort de Ricardo Reis, La Caverna i Assaig sobre la ceguesa (Edicions 62) va construir la idea que la nostàlgia blanca transcendeix a la narrativa. Ara he conegut la novel·la que mai no va publicar, La claraboia (Edicions 62), i he entès que l'educació portuguesa era incompleta sense aquest relat d'idees grans en vides petites que podria haver escrit Almeida Garret. Potser és aquesta visió romàntica el que fa que la llum arribi a tenir conseqüències en un altre medi i, així, conformi una realitat molt més enllà del que els nostres pobres ulls abasten a veure.