Ciència directorial

Sortir indemne d'una novena simfonia de Mahler és impossible, sobretot amb una lectura com l'oferta per l'Orquestra Nacional de França i Daniele Gatti. Això no vol dir que fos el Mahler més emocional possible; el camí del director italià va ser un altre: abans que sobrecarregar el discurs d'intencions expressives, Gatti va optar per bastir una impecable construcció musical en què l'assemblatge de les peces era la generadora d'emoció. Va ser una mil·limètrica mise en place de la partitura gràcies a una ciència directorial de primer ordre, en la qual va tenir un paper no menor la col·locació d'una orquestra en osmosi amb el seu titular: violins a esquerra i dreta del podi, metalls separats i contrabaixos en bateria entre la fusta i la percussió.

Aquesta disposició afavoria la voluntat de Gatti de fer evidents, fins i tot en els moments de major densitat polifònica, totes les veus que concorren en la simfonia. Va ser la quadratura del cercle: un so pastós i alhora transparent, que preferia els cantells arrodonits a les brillantors desaforades, com ja quedava de manifest al primer moviment. Les sospites raonables de certa reticència per part de la batuta quedaven compensades per la seva capacitat de desenvolupar orgànicament cada moviment, i així, si el segon va passar d'una rusticitat controlada a un carrusel frenètic, el tercer no va alliberar fins a la seva resolució tota la mala llet. En l'adagio conclusiu, Gatti va allargassar fins a l'infinit les alenades finals de la corda, posant a prova l'exèrcit de tísics que envaeix els nostres auditoris. No, no vam sortir indemnes d'aquest Mahler.