Laberints dels sentiments

Ningú no diria que les darreres pel·lícules d'Alain Resnais pertanyen al mateix home que va dirigir Hiroshima mon amour o El año pasado en Marienbad. La gravetat hermètica d'aquestes ha esdevingut una lleugeresa que per a alguns és símptoma d'un estovament progressiu i per a d'altres –entre els quals em compto– vol dir que, cinquanta anys després, Resnais continua tractant els mateixos temes ja no amb les eines del Nouveau Roman sinó del teatre de bulevard. Las malas hierbas, en aquest sentit, és una de les seves obres mestres. La narració flueix amb una gracilitat que a poc a poc es va fent amarga, i el que comença com una anècdota a mig camí entre el misteri i el romanticisme acaba com una reflexió sobre els camins inescrutables de la vida i les seves bifurcacions. És com si llegíssim Borges en forma de còmic (Resnais n'és un gran afeccionat) o de tragicomèdia existencial. Per tal d'aconseguir aquesta proesa, Resnais comença amb un gir inesperat de l'atzar: una dona perd la seva bitlletera, que va a parar a mans d'un home solitari, que s'obsessiona amb la imatge que es fa al cap de tota la situació. Las malas hierbas juga amb el concepte d'allò que esperem de les coses i també del que és inesperat, de la insubmissió de la vida davant les nostres expectatives. I la gran paradoxa és que ho fa des del punt de vista d'un cineasta demiürg que mou les seves titelles amb una pietat i una comprensió que únicament és a l'abast dels grans mestres. Tots depenem del destí, però la creació artística és l'única cosa capaç de posar una mica d'ordre en aquesta confusió. I ara per ara l'estil de Resnais ha arribat a un extrem de desimboltura capaç de barrejar el vodevil amb el surrealisme, el somriure amb l'enigma. La llibertat creativa pròpia dels veritables mestres.