Ha passat un àngel...

Des­con­cert. Sí. En prin­cipi, el lec­tor d'aquesta novel·la se sen­tirà des­con­cer­tat. Sense saber si qui li parla és la veu del nar­ra­dor o la veu de la pro­ta­go­nista. I ho fa en con­di­ci­o­nal. I encara se sen­tirà més des­con­cer­tat quan aquesta veu li digui que ja no és física­ment en aquest món.

De fet, de la pri­mera quin­zena de pàgines, el relat arren­ca­ria d'una manera molt més impac­tant si l'edició –després de bara­llar-se afer­ris­sa­da­ment amb l'autor, és clar– l'hagués dei­xat només en tres fra­ses essen­ci­als: 1) “Em dic Lorena i podria tenir setze anys.” 2) “Em dic Lorena i fa apro­xi­ma­da­ment un mes i mig que estic morta.” 3) “Però més val que comenci pel prin­cipi. Un prin­cipi que he de situar en un punt que nor­mal­ment és un punt i final: la mort. La meva mort.”

Les diva­ga­ci­ons del segon capítol sobre què pen­sarà el lec­tor si lle­geix en con­di­ci­o­nal i si detecta que qui parla és morta, sem­blen més teo­ria que no pas acció literària i tapen la bona lite­ra­tura que vindrà després.

Però sal­vat aquest escull, la novel·la té molts atrac­tius perquè, pot­ser sense pro­po­sar-s'ho, bar­reja molts gèneres: la intriga, el sobre­na­tu­ral light, el gòtic, el buy­lling, el mal­trac­ta­ment de pare­lla, la vida d'ins­ti­tut, una mica de gènere negre juve­nil, l'espi­ri­tisme, inves­ti­gació... I tots aquests ingre­di­ents van pre­nent forma, sobre­tot cap a la segona part del relat, en una estruc­tura literària que és el valor prin­ci­pal d'aquesta nova obra de Pau Joan Hernàndez (Bar­ce­lona, 1967), autor i tra­duc­tor prolífic i un dels més lle­gits de les lle­tres cata­la­nes de l'últim quart de segle, gràcies a algu­nes de les seves pri­me­res novel·les, escri­tes i publi­ca­des a par­tir dels 18 anys.

L'autor s'ha enca­rat amb al gènere del més enllà, però no com a base del relat sinó com a recurs per expli­car una història que, aga­fada direc­ta­ment, en clau única­ment rea­lista, hau­ria aca­bat sent cos­tu­mista i exces­si­va­ment juve­nil. Ara no. Ara s'apunta al gènere cros­so­ver, que més que una eti­queta és una opció de lec­tura tan legítima com qual­se­vol altra.

Empa­rada en la invi­si­bi­li­tat, la pro­ta­go­nista (Lorena) refà les cir­cumstàncies de la seva mort, des­co­breix alguns secrets dels seus amics i pro­fes­sors i es con­venç de la doble vida que amaga una soci­e­tat amb un apa­ra­dor fràgil de cara enfora i una cris­ta­lle­ria a punt de tren­car-se en mil bocins de cara endins.

I tot això, ben tra­vat, fent que un altre per­so­natge que té aspi­ra­ci­ons a mèdium se senti empesa a escriure la història de Lorena com si algú la hi dictés en el seu inte­rior. Al final de la novel·la, a tots els per­so­nat­ges que havien esti­mat la jove Lorena en vida, quan la moto negra d'una envi­ada del més enllà, Rut, creua rabent pel seu davant, camí del més amunt, els sem­bla que han vist pas­sar un àngel. I als lec­tors, també.