Crítica
clàssica
Schubert, sobretot
Genial i imprevisible, Radu Lupu és un intèrpret capaç de les excelsituds més elevades i d'actuacions sense història. El nou recital per a Ibercàmera podia desconcertar els que creuen que el piano és un esport de punteria, amb puntuals imprecisions tècniques, en especial a la primera part, que deixarien intuir que el músic romanès tenia un mal dia. Però, ja que vivim en una època tenallada pel pensament únic economicista, fent sumes i restes, el balanç final va ser àmpliament positiu. Hi va jugar a favor el fet que Lupu centrés bona part de l'actuació en un dels compositors en què més ha excel·lit, Schubert.
L'art de Lupu és especialment idoni per al món hipersensible del compositor austríac, amb els dos primers dels Impromptus D935 convertits en vagarejos somiadors, marcats per un so flotant i inefable que feia més punyents els passos de major a menor característics de l'últim Schubert o els ocasionals esclats sonors que, en mans de Lupu, aliè a tot exhibicionisme balder, mai no sonen ni percudits ni histriònics.
Aquest element encara va ser més evident en el primer moviment, estrany i elusiu, de la Sonata D845. Lupu no va combatre les divagacions schubertianes, les va abraçar, i va arrossegar l'oient a un periple ple de meandres melangiosos que es va trencar en mil trossos en un final peremptori. Lupu també es va submergir en l'espesseït món harmònic de Franck (amb Wagner i Liszt a l'ombra), amb un Preludi, coral i fuga que, si no va culminar de manera òptima, sí que es va desenvolupar amb un sentit impecable de l'arquitectura sonora i la progressió dramàtica. La propina només podia ser Schubert, el deliciós primer Moment musical D780.