La maledicció de Toldrà

En un país normalitzat, les commemoracions dels seus creadors se solen circumscriure als centenaris dels seus naixements. Ja han adoptat el caràcter de mites i la festa és tota una festa en què es revisa un catàleg que ja gaudeix de presència regular i de subjugació popular. Des d'aquest punt de vista, es fa estrany que es festegin els deu lustres de la desaparició d'un compositor, perquè d'una manera inherent es fa palès que el seu reconeixement social no és tan fort com seria oportú. Ens hi hem de conformar; per tant, si non é vero, é ben trobato i si això permet una divulgació que n'afavoreixi la normalització, molt ben vinguda sigui l'excusa.

Eduard Toldrà és prou regular als escenaris principals del país, però segurament queda massa reduït en aquest àmbit nacional més íntim on, a més, el seu catàleg s'endevina com a poc transversal. Tan ocasional és que el públic de cobla conegui el catàleg liederístic i simfònic de Toldrà com a l'inrevés. Per això es fan tan extraordinàries propostes com les del Festival de Pasqua de Cervera o el concert que dissabte va oferir el cicle Tardes al Palau, que no només no han deixat passar una ocasió de divulgació sinó que han posat l'accent en aquesta transversalitat i amb la cobla com a punt de referència, la faceta més inconeguda de Toldrà. Per l'excepcionalitat del seu format, La maledicció del Comte Arnau ha estat el denominador comú de les dues propostes, dirigides magistralment per Salvador Mas i Antoni Ros-Marbà, cosa que ha donat l'ocasió de conèixer la riquesa lírica i la simplicitat harmònica de Toldrà des de dues òptiques complementàries. I de passada han posat de manifest que contemplava tots els camps instrumentals al seu abast, incloent-hi la cobla. Tot un exemple que mereix normalització.