Crítica
pop
Això no és Àfrica
El Petit Palau va registrar una molt bona entrada amb la posada de llarg del segon disc de The Seihos. Un treball en què el quartet barceloní, encapçalat pel cantant i guitarrista Guillem Haro i amb el baixista de Manel Martí Maymó a les seves files, vira cap a les sonoritats afropop, i aconsegueix així una fórmula que els dota d'un perfil propi en l'escena catalana.
Per remarcar l'accent africà la banda va convidar al baixista moçambiquès establert a Barcelona Childo Thomas, qui va fer obrir els ulls del grup a l'obra d'artistes com ara Fela Kuti o Louis Mhlanga. Plegats van encetar el recital amb la dinàmica Universal, una de les seves composicions més rodones. Reforçats per un quartet de corda i un trio de vents, van sonar prou compactes en cançons com ara la reposada Any day now o Summer siesta, a la qual van afegir, aprofitant l'efemèride del 14 d'abril, unes notes de l'Himne de Riego. Per norma general, però, encara són verds. Sonen caòtics i un pèl dispersos.
El grup va aprofitar el recital per estrenar un tema nou, Greece, i també van tenir temps per a les versions: Mansard roof, dels seus reverenciats Vampire Wekend; Like a Rolling Stone, de Bob Dylan, i One after 909, dels Beatles, que va fer que el públic s'aixequés de la cadira. Van tancar el recital amb Childo, una cançó batejada així en honor del mateix Childo Thomas, que va pujar de nou a l'escenari. Ho intenten, però els queda camí per recórrer. Això no és Àfrica.