Anys perduts

Sempre diem que el cinema de l'Estat espanyol no es preocupa per la realitat, i molt poc per la història. El fet és que, quan ho fa, gairebé sempre surten pel·lícules de la Guerra Civil que fabriquen un espectacle a partir del tòpic. Doncs bé, Madrid, 1987 és un exemple de com revisar la memòria immediata amb una mica de seny, rebutjant l'exhibicionisme en decorats i vestuari amb un curiós minimalisme. La pel·lícula de David Trueba se situa en la ciutat i l'any del títol per preguntar-se en què va acabar la Transició com a origen dels temps actuals. Amb dos personatges i un únic escenari, Trueba demostra que un altre cinema històric és possible, encara que el resultat no arribi tan lluny com ho hauria pogut fer.

José Sacristán dóna cos i veu a un periodista desencantat que es troba amb una jove estudiant i acaba tancat amb ella al bany de la casa d'un amic. El diàleg entre els dos personatges deixa veure frustracions sexuals, ferides encara obertes i un futur no gaire brillant per a cap dels protagonistes, però també evoca els anys perduts, un país sense remei, un punt vital de la història en què tot està ja perdut i únicament queda el refugi en la privacitat. És cert que Sacristán fa de Sacristán, i que de vegades la xerrameca resulta massa explícita. Però l'assaig és d'agrair, i el seu to melancòlic, de mirar enrere per veure el paisatge després de la batalla, fa de la pel·lícula una fletxa més enverinada del que podria semblar.