Sense rumb

Les pel·lícules sobre estrangers occidentals a països exòtics, que es deixen endur pel seu encís, han esdevingut un gènere en si mateix. Cairo Time, de la realitzadora canadenca Ruba Nadda, n'és el darrer exemple, i no precisament el millor. I això que el punt de partida tenia possibilitats: la dona d'un tipus que treballa als camps de refugiats de Gaza arriba a El Cairo per trobar-se amb ell, cosa que el destí i les circumstàncies impediran durant un temps. I és aquest temps, precisament, el que Nadda vol fer servir per fer una pel·lícula sobre l'espera, sobre el temps que passa suspès en una atmosfera a mig camí entre el somni i la realitat. La pel·lícula, però, no aprofita aquest temps buit per examinar els efectes de l'alteritat en la protagonista, ni tan sols per examinar el seu deambular per una ciutat estranya i fascinant. Nadda té por d'avorrir, i ho omple tot amb música de piano, postes de sol i personatges secundaris que ens impedeixen veure el que de veritat interessava: l'enfrontament entre un cos i un espai que li és estrany. Però això no és el pitjor. Resulta que el marit té un amic i col·laborador del país que acompanyarà la dona en algunes de les seves passejades, transformant-ho tot en una d'aquestes històries d'amor silencioses, mai no explícites, que agraden tant i que fins i tot tenen tan bona fama entre la cinefília. Tot és tan forçat que els temps morts, que haurien d'haver estat els protagonistes de la funció, es transmuten en vistes turístiques, recull de costums locals i, finalment, es resumeixen en la figura d'aquest personatge que, de tan misteriós i atractiu que vol ser, acaba semblant sortit d'un anunci d'agència de viatges.