Crítica
fusió
Quan tot s'enlaira
La sala Apolo va viure dimecres un d'aquells concerts que, recorrent a un dels tòpics del periodisme musical, marquen un abans i un després en la trajectòria d'un grup. Txarango presentava el seu debut discogràfic, Benvinguts al llarg viatge, amb les entrades venudes des de feia setmanes. Entorn d'aquesta formació del Ripollès s'està gestant un autèntic fenomen: caldria rebuscar en l'hemeroteca per trobar algun grup català que hagi assolit una fita similar amb el seu primer disc.
El directe de Txarango és festiu i, alhora, ben executat. La salsa, el reggae i les sonoritats llatines –de rumba no n'hi ha– vesteixen unes cançons que no tenen por d'apropar-se a les fronteres del pop-rock. El resultat rutlla la mar de bé i arriba amb intensitat a un públic jove i entregat. Ho demostren peces com Amagada primavera, Un pam de nas o la premonitòria Quan tot s'enlaira, que bé podria definir el moment actual de la banda. El concert va ser una hora i mitja de karaoke en què l'audiència va cantar de la primera a l'última estrofa de cada cançó. Una bogeria.
Es van apropar a les sonoritats balcàniques a Pren el carrer, van reivindicar les seves arrels versionant Sopetón de Dusminguet i van tenir temps per comprometre's amb el moviment dels “indignats” a Arriba la nit. El final de festa va arribar amb la cançó Vola, que van cantar amb un grapat d'amics amb els quals han compartit escenari durant l'últim any de meteòrica ascensió: Gertrudis, La Pegatina, Bongo Botrako, Yacine Belahcene, Cesk Freixas i David Rosell, dels Dept. La balada acústica La dansa del vestit va posar punt i final a un concert pletòric. Txarango serà la sensació d'aquesta temporada: no sabem fins on poden arribar, però serà molt lluny.