Sa i estalvi

Establir un diagnòstic sobre la salut del flamenc en aquest punt del segle XXI podria considerar-se un exercici tan gratuït com temerari. Ara bé, el que no dóna opció al marge d'error és la constatació que en Miguel Poveda aquest art es troba absolutament sa i estalvi. Ho va tornar a demostrar la nit passada davant d'un Palau ple fins a l'orgue i amb un espectacle rodó, on va exhibir el seu domini sobre l'àmplia varietat de tonalitats i registres que aplega aquest gènere. El cantaor de Badalona posava de llarg el seu nou treball discogràfic, ArteSano, on ha tornat al flamenc d'arrel després de la seva aplaudida passejada per l'univers de la copla. Va obrir la nit amb la lluminositat dels tangos i les alegrías de Cadis fins a aconseguir l'excitació d'un auditori que va tenir dificultats per recuperar la serenor quan va arribar l'hora d'estremir-se amb la intimitat humil i punyent de la minera. Una vegada establert aquest parèntesi, l'extraversió va retornar en clau de sevillanes com a particular homenatge a la ciutat que des de fa deu anys li ha donat acollida. Un cop més va demostrar la seva habilitat com a conductor d'emocions, quan va aturar el temps amb l'assalt dels tientos i va reactivar un altre crescendo amb els tangos de Triana i les bulerías que manen les ordenances per garantir la fi de festa. Acompanyat per un assortit de guitarristes de primer odre, amb Chicuelo i Manuel Parrilla al capdavant, i esperonat al ball per la volcànica Susana La Lupi Poveda, va coronar la vetllada amb la concessió de les coplerías de rigor. Abans, però, com a afirmació d'identitat en plena diada de Sant Jordi, va desglaçar una particular versió d'El cant dels ocells. L'apoteosi va ser absoluta.