La llum de la infància

L'any 2004 va suposar la consagració de Hirokazu Kore-eda, que amb Nadie sabe es va revelar com un dels grans directors de les noves generacions del cinema japonès. Es tractava d'un conte cruel sobre la supervivència d'uns nens abandonats per la seva mare, i era una pel·lícula desoladora, però també exuberant en la seva senzillesa, commovedora en la manera de filmar la infància desvalguda i, per tant, d'una bellesa reconfortant. Darrerament, Kore-eda ha tornat a l'univers infantil per partida doble: d'una banda, aquesta Kiseki, molt menys agressiva, més lluminosa i esperançada; d'una altra, l'episodi de televisió Nochi no hi, en què intervé l'element fantàstic per explicar una sensible història de nens i fantasmes.

Kiseki és la menys interessant de les dues, però tot i així conserva l'energia i l'elegància de Kore-eda a l'hora de descriure un microcosmos infantil. L'objectiu és el compliment dels somnis, la consecució del miracle, dels desitjos d'uns quants infants, sobretot d'un d'ells, que sembla voler aconseguir fer realitat el revers de Nadie sabe: la reunió familiar. Tot té un aire que fa de Kore-eda, potser, el més ferm aspirant a hereu del gran Ozu en la cinematografia japonesa, i la naturalitat de la posada en escena es mostra fascinant en la seva simplicitat. I encara que el resultat és massa ingenu, i que les tensions amagades no acaben de sortir a la superfície, cosa que produeix un relat sense arestes, Kore-eda demostra un domini del ritme i de la direcció d'actors infantils que dóna lloc a algunes escenes inoblidables. Són alguns fragments, no el conjunt, però aquests moments privilegiats es troben entre els més inspiradors de l'actual cartellera.