Narrativa
Pere Guixà
Una vàlida narrativa surrealista
Anaïs Nin és coneguda sobretot pels seus diaris i les cinc novel·les “contínues”, com ella les anomenava, entre les quals hi ha Una espia a la casa de l'amor (1954), que Labreu edicions va publicar l'any passat.
Ara, del mateix segell, ens arriba aquest recull de contes, publicat el 1944. Aleshores el llibre va passar desapercebut per al lector, però no pas per a la crítica nord-americana menys refractària a la renovació literària europea. L'autora hi va reflectir les seves vivències de París, i hi trobem, doncs, molts clixés que després han fet fortuna sobre la capital de l'art i la bohèmia.
Nin opta per l'onirisme i el record per construir-se, o amagar-se, rere un jo molt particular, que avui encara suscita magnetisme i interpretacions. Tot plegat es congria en una sèrie de suggestions i atmosferes que ens desvien de l'estructura habitual del conte, de la qual l'autora no vol saber res, de manera que el llibre traça un camí que o bé podem veure com a únic dins del gènere o bé com una manifestació endreçada i passadora de la narrativa surrealista. La intenció no és sinó transcendir el psicologisme per arribar a una veritat personal més fonda, per accedir a regions inconegudes de la identitat femenina. El resultat és suggeridor.
Hi ha uns quants contes (el recull en té tretze) en què el pes cau en la descripció d'un personatge. Així passa a El mohicà, un tipus curiós al París dels anys 30. Hejda, en què una dona persa aconsegueix ser ella mateixa i el seu drama “és significatiu de la lluita entre l'Occident i l'Orient”, segons deia Nin. El viatge de l'Ull tracta del pintor Hans Reicheli. I Je suis le plus malade des surrealistes, en què es dóna la veu a Antonin Artaud, en el seu moment més exaltat, tot just l'autora el va conèixer.
D'altres contes són narrats per l'alter ego de Nin, com ara Dins d'una campana de vidre, en què es tracta de fer reviure una casa de Louvicennes, on justament Nin va viure amb el seu marit, la seva mare i els seus dos germans l'hivern del 1931. La casa flotant, que ens parla dels habitatges dins del Sena. A la nit, la barcassa viatja en somnis fins allà on el riu s'arrupeix en meandres, i la imaginació s'allibera de les servituds que a Nin li pesaven en la vigília. I Naixement, en què la narradora ens explica, de manera turbulenta i grotesca, el seu avortament (tal com Nin ho assenyala al primer volum dels diaris, en una entrada d'agost del 1934). El menyspreu de les infermeres i els metges no pot arribar mai a juxtaposar-se amb les sensacions internes.
Els contes més interessants
Més interessants són els contes L'hora del parrac (ple d'intuïcions sobre la cultura del reciclatge, realment pintoresca i afrosa en aquell inici del segle XX) i La ratolineta, una altra peça amb base autobiogràfica, que tracta d'una criada que va conèixer Nin. És un conte que no es pot ben bé parlar d'humorístic; la traducció, en tot cas, n'ha sabut mantenir la mirada còmplice i irònica. No arribem a saber fins on arriba l'embadaliment de la dona i on comença un món interior preservat.
Els qui han conegut Nin per mitjà dels diaris han de llegir els contes Als carrers del meu laberint i El laberint, en què un passeig pel barri de cada dia, ple d'encaboriaments, pot fer-te saltar fins als carrers de Fes. Aquests contes semblen dir-nos que la temptativa d'ordenar la consciència per mitjà de l'escriptura només comporta més garbuixos. “Tenia onze anys quan vaig entrar al laberint del meu diari”, se'ns diu.
D'ordinari, el lector coneix Anaïs Nin per mitjà d'una biografia, de la correspondència o, millor, dels diaris. La gràcia de Dins d'una campana de vidre (que ja va ser traduït al català el 1988) és que innova deliciosament la imatge de l'autora. I és que aquests contes són una exploració narrativa peculiar, que recull la confidència i l'intimisme per enlairar-los a cotes on el jo narratiu campa més lliurement. La lectura és recomanable sempre que el lector bandegi tot el que s'associa al conte, fins i tot al més modern. Aquest llibre és únic i solitari.
