El mètode Guédiguian

Robert Guédiguian ocupa un lloc molt particular en el cinema francès. No és un dels grans cineastes d'aquell país, no pertany a la gran tradició de la Nouvelle Vague ni tampoc es proposa ser un creador de formes. Però tampoc té res a veure amb els exercicis onanistes dels productes més famèlics, adaptats a un públic domèstic i que aprofiten el prestigi de la seva cinematografia per esdevenir èxits arreu (The artist o Intocable, per posar dos exemples recents). Guédiguian, lluny de l'escola parisenca, utilitza l'espai alhora vital i mític de Marsella per parlar sempre dels mateixos personatges: els obrers, les vides humils, les pobres gents, com resa el poema de Victor Hugo en què es basa aquest darrer treball. De vegades el resultat és massa tancat en si mateix, repetitiu, fins i tot autocommiseratiu. Però en altres casos (com a Marius y Jeanette o aquesta Las nieves del Kilimanjaro) té un estrany equilibri, un to molt peculiar, alhora emotiu i reflexiu.

La crisi, l'atur, les prejubilacions forçoses, la delinqüència resultant, l'impacte en la vida de la gent de tota aquesta situació és el gran tema que vol tractar Las nieves del Kilimanjaro. I ho fa amb l'ajuda d'un grup familiar les evolucions del qual segueix amb respecte però també sense prejudicis. Els herois de la classe obrera de les seves pel·lícules es fan vells, com en una pel·lícula de John Ford, i la comunitat se'n ressent, pateix, lluita contra les seves contradiccions, contra l'aburgesament, contra les barreres generacionals. No hi ha realisme, sinó una mena d'escriptura transparent més propera al mite que a la vida. Però aquesta darrera es cola per les escletxes del relat i fa que tot resulti creïble, tan proper com un conte per a nens grans.