Crítica
clàssica
‘Crescendo' wagnerià
L'orquestra del Gran Teatre del Liceu té una incomparable tradició wagneriana, l'han dirigida exemplarment en aquest repertori, que jo recordi, George Sebastian, Franz Konwitschny, Rudolf Kempe, Heinrich Hollreiser, Gerd Albrecht, Uwe Mund, Peter Schneider, Sebastian Weigle i Michael Boder. Potser, doncs, un dels camins per obtenir-ne resultats és deixar fluir la seva experiència més que no pas innovar. És clar que també cal integrar els nombrosos reforços–15 en la corda!– o les incorporacions recents per assolir un satisfactori so de conjunt.
Josep Pons va obtenir a la segona part del concert, en una sèrie d'escenes enllaçades del Crepuscle dels déus, la millor prestació del conjunt amb moments impactants tot i desajustos en algun instrument o entrades no del tot precises que a ben segur que en les sessions successives ja no es produiran. El comentarista del programa, Roger Alier, ens recordava que l'esmentada Marxa fúnebre, de Siegfried, és la que va sonar en l'enterrament del president Francesc Macià.
En canvi, a la primera part vam trobar una obertura d'Els mestres cantaires de Nüremberg una mica forçada, sense la serenitat i la lluentor exigibles, amb un so inicial molt sec. Als Encantaments del Divendres Sant de Parsifal ja es van produir textures exquisides i en el Preludi i mort d'Isolda es va assolir, en conjunt, una bona interpretació.
Tot plegat és l'inici de la col·laboració de qui ha de ser, a partir de juny, el futur director musical del Liceu amb la seva orquestra en aquest repertori, que ha d'oferir la temporada vinent un Or del Rin en una nova producció de la Tetralogia wagneriana que anuncia el teatre.