Crítica
jazz
Dolç brunzit
Emmarcat dins el fantàstic cicle 1906 d'Estrella Galícia, una extraordinària iniciativa que promou el jazz en viu als clubs més importants de tot l'Estat espanyol a través d'un programa de concerts de primera magnitud durant gairebé quatre mesos, el concert de Fly Trio era una de les cites estrella d'aquesta primavera al Jamboree.
El bon olfacte de l'aficionat va saber detectar-ho i la sala va registrar un ple absolut durant els dos passes de rigor. El trio que han establert els artífexs de la base rítmica de Brad Mehldau –Larry Grenadier al contrabaix i Jeff Ballard a la bateria–, juntament amb Mark Turner, un dels saxos tenors més personals de l'escena actual, exposa una proposta original en la parcel·la de les músiques improvisades. Amb un nou treball discogràfic sota el braç, Year of the snake (ECM), els seus responsables van fer gala de la bona entesa en què conviuen, repartint joc com a autors i com a solistes en cadascuna de les peces. Equilibri total. En la seva proposta no hi ha espai per a l'artifici ni per als cops d'efecte, la compenetració és màxima i la concentració, absoluta, a l'hora de projectar un jazz ple d'arestes i de matisos. El brunzit de Fly és dolç i penetrant, com una fiblada que acarona la pell però que suaument va inoculant el seu verí fins a assolir la possessió del receptor. Ballard és un dels bateries de jazz més orgànics i transversals, Grenadier és un autèntic poeta de les cordes i Mark Turner és un mestre de la subtilesa i la insinuació, un músic d'estranya contenció que esclata per dins i en cada nota transporta el misteri que defineix l'essència i la sorpresa que habita en el llenguatge del jazz. Veure'ls en acció és una reconfortant celebració per als sentits.