Del ‘best seller' al telefilm

Aquesta vegada el director suec Lasse Hallström (Estocolm, 1946) s'ha passat directament al telefilm. En la seva llarga filmografia sempre hi ha hagut una predilecció per les trames vistoses, amb històries emotives i ensucrades, manufacturades amb una bona qualitat d'imatge i actors glamurosos; un còctel dels que asseguren la ràpida addicció per part de l'espectador. Entremig, li devem bones adaptacions de Les normes de la casa de la sidra, la novel·la de John Irving, i de Chocolat, la novel·la de Joanne Harris, que ens han fet esperar d'ell un cert cinema de qualitat, entès com un equilibri entre el fons i l'espectacularitat. Ara ha adaptat La pesca de salmón en Yemen, la novel·la del britànic Paul Torday (Salamandra, 2007), i el resultat no va gaire més enllà de l'estètica d'un telefilm de diumenge a la tarda.

La novel·la, sense amagar la vocació de best seller, té uns plantejaments molt més ambiciosos i peculiars, susceptibles de traduir-se en una mordaç sàtira tant del poder polític i econòmic com de la precarietat emocional d'alguns científics. Si al rerefons àcid de la societat britànica li afegim l'exotisme d'un macroprojecte de pesca al Iemen, impulsat per un xeic visionari, estarem d'acord que la proposta és atractiva. Però a mans del guionista Simon Beaufoy –l'artífex del fresc i enginyós The Full Monty i de l'enganyosa Slumdog Millionaire–, tot queda reduït a una comedieta superficial, agradable de veure, però amb estones francament ensopides.

Aquest és el problema d'una bona part del cinema que se sustenta en obres literàries d'una certa solvència –almenys en el sentit d'una trama que es fa seguir amb interès i apel·la a la intel·ligència del lector–, però que a l'hora de la veritat es dedica a desarmar-les per fer-les més païdores per a allò que anomenem el gran públic. A La pesca de salmón en Yemen tot és força previsible des del mateix moment que se'ns presenten les dues parelles inicials, una de més jove i fogosa i l'altra més madura i en hores baixes, un científic desorientat i una hiperactiva cap de gabinet del primer ministre, i per si no ho teníem clar, l'argument acaba de sentenciar-se quan coneixem el xeic que hi ha al darrere del faraònic projecte.

Això sí, Kristin Scott Thomas fa gala de la seva versatilitat interpretativa, quan a la seva maduresa sap passar dels papers de bleda romàntica i depressiva a una histriònica conductora dels fils de la política. El seu paper sembla sorgit de les pàgines d'un còmic, igual que el de l'actor egipci Amr Waked, que intenta donar credibilitat a aquest xeic de cartró pedra, obsessionat a dur la pesca amb mosca als nous rius del Iemen. Si entre aquestes dues caricatures hi situem una parella tan fotogènica com Ewan Mc Gregor i Emily Blunt, ja sabem que l'única sorpresa que ens reserva el metratge és descobrir per quins envitricolls ells arribaran a descobrir que estan fets l'un per l'altre. Mentrestant, a nosaltres, els espectadors, només ens queda l'opció de seguir les seves anades i vingudes, sempre nets i ben vestits, pel paisatge iemenita que l'equip de rodatge ha reproduït al Marroc.

Ens queda l'alternativa de recórrer a la novel·la original, a la sortida del cinema, i gaudir d'una història ben lligada que treu suc de les martingales del poder –en línia amb les sèries com Sí, ministre– i del trist paper dels investigadors en un món que ha perdut les il·lusions i l'espiritualitat. Valdrà la nova estona.