El límit dels desemparats

Cinc anys després del seu debut nar­ra­tiu amb el recull de con­tes La llum dels orfes, Jaume Fer­rer Sancho ens ofe­reix amb Fale­nes una nova demos­tració del seu talent, dels seus dots d'obser­vació i de la capa­ci­tat de cap­tar la vida quo­ti­di­ana dins uns arte­fac­tes breus, a l'altura dels millors con­re­a­dors del gènere.

Nas­cut a Ciu­tat de Mallorca el 1958, Fer­rer Sancho va estu­diar medi­cina i filo­lo­gia cata­lana. Actu­al­ment és pneumòleg i té impor­tants tre­balls publi­cats de la seva espe­ci­a­li­tat. Explico aquesta dada late­ral per jus­ti­fi­car la peça magis­tral de Fale­nes, el relat Empelt, que des­criu el final d'un moto­rista. Fer­rer sem­pre ens mos­tra aspec­tes esfereïdors de la vida des de l'angle de la pie­tat dels grans mes­tres de la nar­ra­tiva breu rea­lista del segle XX. La situ­ació de la mare, amb qui ini­cia la nar­ració, el pro­ce­di­ment nar­ra­tiu del mun­tatge i l'estruc­tura en flaish­backs ator­guen a la peça una con­tundència i alhora una solem­ni­tat que m'ha recor­dat John Che­e­ver i el Ray­mond Car­ver més ins­pi­rat. Tant els pro­to­cols mèdics o l'extracció d'òrgans estan ben tre­nats, així com el deter­mi­nisme de l'acci­dent al car­rer Roger de Flor. Empelt és de la cate­go­ria d'un relat que va publi­car en el lli­bre ante­rior, en què el pro­ta­go­nista here­tava l'agres­siu gos del seu pare. L'ani­mal era l'única per­sona que accep­tava, tot i que el pare i el fill havien man­tin­gut una relació difícil. Fer­rer Sancho crea cri­a­tu­res des­em­pa­ra­des, i ho fa amb la lleu­ge­resa intensa de Txèkhov, amb tot el seu caire con­fes­si­o­nal i poètic. Podríem par­lar d'inti­misme domèstic perquè els con­tes des­ple­guen una cali­desa, des dels dife­rents for­mats que uti­litza. L'epis­to­lar Junts és un pro­digi que m'ha recor­dat els con­tes de Rodo­reda i Cortázar, tant per l'equívoc d'una relació en va com per l'espe­rança que desprèn.

Alguns dels con­tes estan plan­te­jats com a monòlegs, altres són deci­di­da­ment dia­lo­gats, però sem­pre –com en el cas para­digmàtic d'En blanc– hi ha una reflexió sobre els efec­tes del pas del temps.

L'impre­vi­si­ble és un altre dels fac­tors que empra Fer­rer Sancho. En aquest aspecte el situ­a­ria més a prop de Bon­tem­pe­lli, Buz­zati, Cal­ders i el cele­brat Paul Aus­ter. No sé si són lec­tu­res de capçalera, però m'agrada pen­sar ells perquè Fer­rer és molt gran. La seva prosa, car­re­gada de dia­lec­ta­lis­mes, exhi­beix un estil per­so­nalíssim. Llàstima que ens arribi en aquesta època de fos­cor. Com Céline, com Bulgàkov, Fer­rer per­tany a l'estirp dels met­ges escrip­tors. Lle­gint con­tes com els esmen­tats i Vol­tors ens ado­na­rem que la nos­tra lite­ra­tura és ben viva, fins i tot quan assa­bo­reix aires elegíacs.