La fi d'un món

Quan un autor cinematogràfic, com és el cas de Benoît Jacquot, fa un film històric convida a preguntar-ne el perquè. En fi, per què una altra pel·lícula sobre la Revolució Francesa i, a més, amb el protagonisme de Maria Antonieta? És clar que, centrant-se en el poble, Jean Renoir va fer La Marsellesa l'any 1938 en sintonia amb el Front Popular que aleshores governava França. Diferentment, per posar un altre exemple significatiu, Sofia Coppola va imaginar una Maria Antonieta a imatge i semblança de les seves adolescents fràgils, volubles i fora de lloc. A partir de la novel·la homònima de Chantal Thomas, Jacquot no té, de fet, com a protagonista principal una capritxosa i imprevisible Maria Antonieta, sinó la seva lectora, una serventa fidelíssima a través del punt de vista de la qual es recrea l'agitació, l'enfonsament i el pànic de Versalles durant les quatre jornades posteriors a la presa de la Bastilla. Aquesta, on ara s'ha celebrat el retorn socialista a la presidència de França, i el moviment popular resten fora de camp. Només es mostra Versalles, un escenari on el luxe immoral es barreja amb la putrefacció que simbolitzen els mosquits i les rates en les aigües estancades de l'estany. Amb una posada en escena magistral, una il·luminació esplèndida i un repartiment excel·lent, Jacquot es concentra en les relacions de poder i per tant de domini, submissió i desig entre tres dones. I sobretot, més de 200 anys després d'aquella revolució, convida a pensar què hi ha d'actual en l'actitud d'aquesta lectora/criada, una testimoni encegada que viu incertament entre la realitat i el somni, una jove fascinada per Maria Antonieta, reina de la moda i la frivolitat, i fanàtica com una groupie.