Pistoles a Barcelona

Un aigua­bar­reig d'amors, bai­xos fons, ciència espe­cu­la­tiva, injustícia social, cor­rupció poli­cial, pis­to­les, crònica social i els efec­tes de la Pri­mera Guerra Mun­dial a Bar­ce­lona és el que el saba­de­llenc Jordi Solé fa con­fluir a Ciu­tat d'espies, una novel·la lleu­gera i sense pre­ten­si­ons de trans­cendència que opta pel ritme cons­tant com a ham per tal de pes­car el lec­tor que busca una eina d'entre­te­ni­ment.

En la novel·la, recu­pera el peri­o­dista Pol Vidal com a pro­ta­go­nista. Després de Vidal, a Bar­ce­lona Far West –la novel·la ante­rior de Solé–, va con­viure amb Buf­falo Bill, el redac­tor en cap del Diari de Bar­ce­lona del 1915 i té ara en Char­les Ryder com a com­pany d'aven­tu­res. L'agent de l'MI-6, el ser­vei secret britànic, el recluta amb l'objec­tiu d'acon­se­guir per al seu país els plànols d'una arma encara ine­xis­tent, el Mar­tell de Thor. Al giny, hi atri­bu­ei­xen prou capa­ci­tat des­truc­tora per poder posar el punt final a la guerra, ales­ho­res encara euro­pea. El pro­blema que fona­menta Ciu­tat d'espies és que els plànols de l'arma també els volen els ale­manys, els fran­ce­sos, els rus­sos del tsar i els rus­sos antit­sa­ris­tes. Com que tots fan ser­vir la pis­tola –o revòlver–, el ves­sa­ment de sang per con­sum invo­lun­tari no oral de plom està garan­tit.

Solé tira pel dret a l'hora de fer avançar la peripècia a què sot­met els seus per­so­nat­ges inven­tats i, també, els per­so­nat­ges reals que emmot­lla a la ficció en funció de les seves neces­si­tats. Un xic lluny dels paràmetres de la novel·la clàssica, força lluny dels de la novel·la poli­cial –els per­so­nat­ges que pre­senta pro­ve­nen del ram de l'este­re­o­tip– i al marge dels cànons dels best- sellers de qua­li­tat, l'autor sem­bla situar l'agi­li­tat en el ritme nar­ra­tiu com a pri­o­ri­tat màxima i opta per la line­a­li­tat extrema lle­vat dels pocs moments en què con­si­dera que alte­rar l'ordre d'apa­rició de dues seqüències con­se­cu­ti­ves li per­met afe­gir interès a la seva pro­posta.

Així, les des­crip­ci­ons, els sug­ge­ri­ments i les cri­des a la com­pli­ci­tat no tenen un pes gaire impor­tant en el cos de la novel·la: les més sig­ni­fi­ca­ti­ves acon­se­guei­xen la cate­go­ria de pin­ze­llada. La resta són sen­zi­lles referències al moment històric que viu la ciu­tat, a què sem­bla que es vol ator­gar un cert pro­ta­go­nisme en ser esmen­tada a través de locals, per­so­nat­ges, car­rers i ins­ti­tu­ci­ons. Les línies que s'hi refe­rei­xen, però, són gar­lan­des i orna­ments pura­ment inci­den­tals, espu­ris, i no apor­ten gaire crítica al text, que en podria pres­cin­dir sense per­dre cap de les seves carac­terísti­ques essen­ci­als.