Poesia
D. Sam Abrams
De quan tot és deler
la tradició
del poema llarg modern
Qualsevol que hagi seguit amb l'atenció que es mereixen les últimes obres poètiques publicades per Susanna Rafart, s'haurà adonat que reculls com Baies i La mà interior indicaven una tendència al poema llarg únic. Ara, amb la publicació del desè poemari, En l'onada profunda, la prolífica autora ha assolit el seu objectiu. A més, aquest poemari lliga transversalment amb Un cor grec (2006) i Les tombes blanques (2008) per formar una trilogia de temes grecs.
Ja feia temps que Rafart sentia la necessitat intel·lectual i artística d'anar més enllà del poema líric, cap a una estructura i una textualitat més complexa i ambiciosa. Rafart s'ha volgut inserir en la tradició del poema llarg modern, “la seqüència poètica” tal com la va anomenar el crític M. L. Rosenthal, una tradició que ha generat una llarga nòmina d'obres mestres, com El pont, de Hart Crane, i Autumn journal, de Louis MacNeice.
Si la nostra poetessa, a cada obra sempre té uns mestres poètics per guiar les seves passes, a En la profunda onada, els seus àngels de la guarda serien T. S. Eliot i Quatre quartets i Anna Akhmàtova i el seu Poema sense heroi. D'aquests mestres, Rafart n'ha heretat la voluntat del poema total, que combina totes les possibilitats del vers: poesia èpica, dramàtica i lírica. I també n'ha heretat la ferma voluntat de reflectir poèticament la terrible complexitat de la realitat del món actual.
Quatre referències a la base
Per concebre i construir el seu poema, Rafart ha partit de quatre referències literàries i culturals explícites: la festa de Yom Kippur a la tradició jueva, amb el seu objectiu de penediment i expiació, justament el clima que preval a tot el recull; els poemes i fragments d'Erinna de Telos, un vers que dóna títol al llibre; els cants de noces sefardites de jueus catalans i la celebració de l'amor, la vida i la unió; i, per sobre de totes les altres, un gran poema líric de Maria Àngels Anglada, Làpida i Afrodita.
El poema d'Anglada és una juxtaposició de dos elements, una petita figura d'Afrodita en marbre de la grècia clàssica, l'encarnació de l'amor, la bellesa ideal i el treball artístic, i una làpida on l'autora va veure amb els noms de jueus grecs deportats a Auschwitz. Tant l'estàtua com la làpida són obres humanes. El poema de Rafart arrenca d'Anglada, plantejant a fons els dos mateixos temes centrals: l'amor i la mort, la pau i la guerra, la vida i la destrucció, l'alteritat i la deportació...
De fet, Rafart ordena les quatre parts del seu poema segons els noms que Anglada va llegir a la làpida commemorativa a la sinagoga de Rodes: Modiano, Rosanes, Levy i Soriano. Seguint el camí marcat per Anglada, Rafart qüestiona la condició humana i la seva extraordinària capacitat creativa i destructiva. Però a diferència d'Anglada, Rafart –amb Eliot– fa dues coses més: per una banda, explora altres temes col·laterals com la memòria, el temps, la sensorialitat, el dolor, el vitalisme o l'autoreflexió i, per l'altra, mira de dotar el seu poema de més transcendència conceptual.
Com Eliot havia fet abans a Quatre quartets, Rafart busca desesperadament una manera de reconciliar l'oposició entre els dos temes centrals de l'obra, sense caure en la simplificació intel·lectual o l'evasió de responsabilitats. En definitiva, la poetessa acaba aportant més preguntes que no pas respostes, però l'altura humana, moral, intel·lectual i artística des de la qual les formula és ben inusual en la cultura catalana actual.
