‘Unaaltra'?

Quan la paraula es fa crit col·lec­tiu sovint per­dem la capa­ci­tat de dir-la tal com volem. Una de les pro­ves més clares de la colo­nit­zació cul­tu­ral és la minsa presència del català en certs clams col·lec­tius. La banda sonora de bufar les espel­mes en una festa d'ani­ver­sari, per exem­ple. Què can­teu? Cum­pleaños feliz? En feu el calc tra­duint-ne la lle­tra per “Ani­ver­sari feliç”? Enfi­leu el Per molts anys del Club Super3? També amb un adult? En aquests últims temps als esta­dis de fut­bol ja es comen­cen a core­jar càntics en català, però quan es gua­nya un títol pre­do­mina el tetrasíl·lab cas­tellà “cam-pe-o-nes”, amb vari­ants exòtiques com el “cam­pe­lo­nes” del mai prou pon­de­rat Amu­nike, i no hi ha déu que canviï la can­ta­re­lla de l'“oeoé” per enca­bir-hi el trisíl·lab cam­pi­ons sense haver de dir “cam-pi-o-ons”. Una altra d'aques­tes inèrcies col·lec­ti­ves es pro­du­eix al final dels con­certs quan la gent en vol més i crida enfer­vo­rida “o-tra-o-tra” o bé el seu calc “unaal-tra-unaal-tra”. Doncs bé, a finals d'abril, en un dels tres con­certs que Els Amics de les Arts van fer al tea­tre Coli­seum, els dos milers d'espec­ta­dors, dem­peus, van dema­nar els bisos amb una can­ta­re­lla genuïna que pot­ser ja és habi­tual però que jo des­co­nei­xia: “No, no en tenim prou”!