Sé on dorm la lluna blanca
Sofia mereixia la millor música per venir al món. Va passar nou mesos dins el ventre de la mare i va escoltar moltes cançons, perquè els seus pares són autèntics melòmans. Però, ara que ja ha sortit i que només fa uns dies que reconeix el seu entorn, ha triat una cançó en concret. Quina?
Les que d'entrada hagués volgut el pare no han funcionat. Amb la lògica dels adults, l'home va pensar que a una criatura li agradaria el mateix que a ell. Però els clàssics del rock, com ara Velvet Underground, David Bowie, The Cure i Radiohead, ni que fossin temes melòdics i a un volum suau, provocaven al bebè estats d'excitació que alarmaven: no eren balls, eren protestes!
La mare va apostar per la música acústica i la clàssica. Havia llegit que era aquesta la sonoritat que un ésser humà podia acceptar de manera natural sense que el seu cor petit patís gens. Sofia es va empassar més relaxadament El llac dels cignes, la música antiga de la cartoixa d'Escaladei, alguna rumbeta de Kiko Veneno i el preciós àlbum Nanas contemporáneas, que va editar al seu moment Pedro Burruezo, músic de Camerata Bohemia i director de la revista The Ecologist, a favor del part natural.
En els últims dies de l'embaràs, la banda sonora de la família va canviar, i d'una manera inconscient. Pare i mare van sentir la necessitat d'escoltar la música que formava part íntima dels seus records emocionals d'infància. De cop i volta es van trobar traient la pols als primers vinils de Llach i Serrat.
Ara que Sofia és al món, la primera cançó que ha identificat i amb la qual reacciona amb atenció, com si fos alguna cosa especial per ella, és Abril 74, de Lluís Llach. Quan la mare li taral·leja, la seva cara s'il·lumina com un àngel. I jo, com a pare, sento que ja sé on dorm la lluna blanca.
