Francesc Esteve o el neorealisme fotogràfic

Salvador Espriu acostumava a dir que era millor no conèixer els autors dels quals admires l'obra, tot i que la seva coneixença desmentia l'afirmació. Vaig tenir la sort de tractar-lo, com també a J.V. Foix, i les seves presències confirmaren la meva admiració absoluta per les seves obres.

De la mateixa manera, vaig conèixer el fotògraf Francesc Esteve a Sabadell amb motiu d'una conferència que vaig fer el 2006 sobre l'artista Manolo Hugué. Poc temps després, el senyor Esteve –valgui la paràfrasi amb l'obra de Rusiñol– em va obsequiar generosament amb una instantània que havia pres mentre jo xerrava. Se'm veu retallat entre la penombra de la sala i, al fons, a la pantalla, la reproducció de l'autoretrat de Manolo que va il·lustrar la Vida de Manolo, de Pla.

Connecto Esteve i la seva fotografia en blanc i negre dels anys cinquanta i seixanta amb el neorealisme italià que llavors es feia a Itàlia. Quan miro al MNAC El nen dels diaris, feta a Sant Feliu de Guíxols dos mesos després que jo nasqués, l'agost del 1967, recordo el món d'imatges que ens serviren Visconti i Antonioni alhora. M'agraden especialment les seves sèries La sisena flota i Àngel Tobies, que dialoguen amb les grans aportacions de l'avantguarda fotogràfica de Joan Colom i Ramon Masats, entre d'altres. Aquesta generació ens ha explicat el país en un temps precís i seria una pena que les seves imatges –que més enllà de l'estètica són cròniques socials– caiguessin, per desídia, en l'oblit.