Arrels i grapes

La rei­vin­di­cació de la lli­ber­tat i de la bellesa, de la passió, de la sen­zi­llesa; una certa trans­gressió; l'exer­cici de la intuïció... aquests són alguns dels ele­ments dis­tin­tius de la poe­sia de Josep-Ramon Bach, el cre­a­dor de Kosambi, el nar­ra­dor africà; el poeta que ha assa­jat tan­tes ver­si­ons de l'espe­rit líric africà o xinès...

L'enun­ciat és un lli­bre de 666 afo­ris­mes, prin­ci­pal­ment sobre el feno­men cre­a­tiu (el fet poètic). Que ningú no s'espanti, però, pel nom­bre de peces tri­a­des: aquí no hi ha gota de sata­nisme, i, en canvi, sí que s'hi pot tro­bar un recurs que més aviat escas­seja en la poe­sia cata­lana con­tem­porània: la iro­nia. “Hi ha poe­tes que sem­blen tal­ment moca­de­res, perquè embo­tei­xen totes les parau­les que tro­ben com si fes­sin boti­farra de lle­tres”. La iro­nia, ben mirat, ja campa pel pri­mer afo­risme del lli­bre, en què es fa referència a Brossa, que un dia va dir de l'autor: “Toca molt bé el piano. Llàstima, però, que només ho faci amb un sol dit!” Als amants de les flors (líriques) de Bach, aquest lli­bre, sens dubte, els con­for­tarà i, encara més, els alleu­jarà. Sovint als poe­tes se'ls demana que com­pon­guin la seva pròpia poètica. Per mi no deixa de ser un error: un poeta hau­ria d'escriure ver­sos, no paràfra­sis sobre els ver­sos que ha escrit o sobre els ver­sos que ambi­ci­ona escriure. Però la cosa va així: se'ls exi­geix que for­mu­lin la seva poètica per­so­nal. Lla­vors aquest lli­bret ser­veix molt bé a aquesta comesa. Perquè el tema per excel·lència és, com he apun­tat, l'experiència del feno­men poètic. El poema, segons el saba­de­llenc, és “pre­mo­nició d'un mira­cle” o “pre­sagi que no es vol cor­po­ri­fi­car”.

Aquesta és una obra molt atapeïda d'idees i d'imat­ges, cer­ta­ment. N'hi ha de pres­cin­di­bles o oci­o­ses, però també n'hi ha mol­tes que merei­xen figu­rar en una anto­lo­gia dels millors afo­ris­mes sobre la qüestió: “Les arrels del poema, com la grapa de les plan­tes enfi­la­dis­ses, crei­xen afer­rant-se al tronc de l'impos­si­ble”. D'altra banda, “el poema és un mirall que reflec­teix fins i tot les imat­ges invi­si­bles”. Aquest altre pot sem­blar una mica més pre­vi­si­ble, o més efec­tista, tot i que no deixa de ser ben sug­ge­ri­dor: “La poe­sia és un paque­bot que porta notícies d'enlloc i sen­ti­ments d'arreu”. La poe­sia tempta el silenci, com “un lle­brer que n'esco­dri­nya els cataus”. Però pot­ser la millor defi­nició de poema, o almenys la que a mi m'ha sem­blat més fonda i memo­ra­ble, és la de l'afo­risme 47: “Un bon poema és com una pet­jada en el fang que el temps ha de con­ver­tir en pedra”.

El d'escriure és un ofici de soli­tud, i Bach ens ho recorda una vegada i una altra. L'obsessió for­mal, la pruïja de tro­bar les parau­les jus­tes –ell és un poeta que no en mal­gasta, més aviat al con­trari–... Sal­vat-Papas­seit (amb una paràfrasi del seu cal·ligrama dedi­cat a les for­mi­gues), Ionesco, Eliot, Wilde, Bor­ges... són alguns dels con­vi­dats al ban­quet. Irònic, i fins de vega­des càustic, el poeta parla –sense noms– d'altres poe­tes, de clau­di­ca­ci­ons i exhi­bi­ci­ons gro­tes­ques.

Jo reco­mano que es lle­geixi orde­na­da­ment, del pri­mer afo­risme al 666. Hi ha molta savi­esa dis­solta en aques­tes brevíssi­mes peces –una savi­esa que no es cor­res­pon amb l'aca­de­mi­cisme, com l'anal­fa­be­tisme tam­poc no implica necessària­ment ignorància–. El filòsof ale­many Rudolf Car­nap va dei­xar escrit que “els metafísics no són més que músics sense apti­tuds musi­cals”. I Bach: “Mol­tes vega­des, en l'ano­me­nada poe­sia metafísica s'hi amaga una manca de talent”. Quina fina iro­nia: “Gelós d'Edgar Allan Poe, un poeta de segona fila es va fer tenyir de negre el canari de casa”.