L'art de l'assaig literari

Seria una greu inexactitud dir que El gos cosmopolita i dos espècimens més representa l'estrena com a autor literari del filòleg i traductor Raül Garrigasait (Solsona, 1979). En aquest sentit, només cal capbussar-se en les pàgines de les seves versions de Cartes (2009), de Plató, Converses d'emigrats alemanys, de Goethe (2009), o Rodin, de Rilke (2009), per saber que ja feia temps que Garrigasait s'havia establert com a escriptor de primera magnitud. Garrigasait exerceix la traducció literària com a autor i escriptor, sempre en diàleg profund amb text que versiona.

Ara, amb El gos cosmopolita i dos espècimens més, Garrigasait ha deixat de banda la màscara de la impersonalitat i alteritat que exigeix la traducció per assumir en primera persona la seva producció. El gos cosmopolita i dos espècimens més és un recull unitari de tres assaigs literaris absolutament deliciosos.

Francament, el llibre és una festa per a l'intel·lecte i demostra que l'assaig pot ser perfectament una obra d'art. La veritat és que Garrigasait pertany a un grup d'autors com Eusebi Ayensa, Jordi Cornudella, Jordi Julià, Carles Miralles, Miquel de Palol, Arnau Pons, Jaume Pòrtulas, Valentí Puig, Enric Sòria i Josep M. Uyà, que reivindiquen la potencialitat artística de l'assaig literari.

D'entrada, el llibre de Garrigasait pot provocar la impressió equivocada de ser una obra breu i recreativa, però una lectura més atenta revela que és un text concentrat, profund, ambiciós i rigorós. L'autor ha estructurat el llibre de manera que cada text és autònom i alhora forma part d'un tríptic ben travat.

Cadascun dels assaigs representa un període revolucionari (la Grècia postsocràtica, el romanticisme alemany, l'ona expansiva del trotskisme) i gira a l'entorn d'uns personatges que existeixen a cavall entre el mite, la llegenda, la imaginació i la realitat (Diògenes de Sinope i Alexandre el Magne, l'Holandès errant i Wagner, i Ramon Mercader i Trotski) i que encarnen certs nuclis temàtics fonamentals i vertebradors (el cosmopolitisme, el vitalisme i la perfectabilitat de la humanitat).

A partir d'aquí l'autor va enriquint el text amb tota una sèrie de temes col·laterals que apareixen per mitjà d'un sistema molt controlat de digressions puntuals. Es planteja un gran ventall de qüestions complementàries com ara la relació entre vida, art i realitat, l'alteritat, la identitat, l'individualisme, la convivència, el coneixement, el desig, el satanisme, l'idealisme, la religió...

Al llarg de cada assaig Garrigasait porta a terme diverses operacions intel·lectuals de gran potència. Rebenta tòpics arrelats a la nostra tradició. D'aquesta manera ens assabentem que la famosa frase de Diògenes sobre ser ciutadà del món no vol dir el que ens pensàvem. També construeix ponts de plata per unir el passat i el present per establir un sentit de continuïtat sòlida a la nostra cultura. Les dèries de la humanitat canvien de format i no de fons, actualitzant-se a cada època. El viatge inacabable de l'Holandès errant s'ha transformat en les promeses il·limitades del turisme modern.

Garrigasait barreja subtilment contagis d'altres gèneres literaris com el memorialisme, la crònica de viatges, la crítica literària, la teoria estètica o la narrativa. El llibre té una gran complexitat textual, tan ben conduïda que es converteix en una invitació a llegir de manera lenta i amorosa. De fet, és una demostració solvent que les exigències culturals de la postmodernitat es poden expressar amb més proximitat i calidesa, sense rebaixar-se gens.

I tot el text està amarat d'un finíssim sentit d'ironia, senyal de sensibilitat, intel·ligència, civilitat i fe en la capacitat humana per entendre's i reformar-se. A més, aquest sentit d'ironia sovint es desdobla en una autoironia que salva l'autor de caure en la prepotència. Quin desplegament de saviesa i murrieria!