Poesia
David Castillo
Resistir-se a no actuar
El jove David Caño (Olot, 1980) va ser un dels poetes més actius dels que van organitzar els recitals a la plaça Catalunya durant els dies indignats. Llibertari de soca-rel, té una bonhomia encomanadissa, que sap traspassar a la seva poesia de combat, intuïtiva i sincera. Després d'haver obtingut el premi Amadeu Oller 2007 per Barcelona i el Vila de Lloseta 2009 per He vist el futur en 4D, Caño no s'ha cansat de dinamitzar iniciatives, impulsar recitals i antologies. El seu nou llibre, format per dos poemes llargs, Post mortem i I del no-res tot, l'ha publicat en un format apaïsat i des de la plataforma Creative Commons, cultura de lliure accés. Sense finalitats comercials, l'editorial Tigre de Paper presenta aquest volum de Caño, no des d'un criteri exclusivament editorial sinó com “un projecte cultural des d'on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l'àmbit literari en llengua catalana”.
I és precisament des de la imaginació, que esmenta Tigre de Paper als crèdits, on Caño situa els seus poemes. Amb una cita inicial de la revista de la Internacional Situacionista, deixa clar els seus propòsits: “No es tractava de posar la poesia al servei de la revolució, sinó al contrari, de posar la revolució al servei de la poesia. Únicament així la revolució no traeix el seu propi projecte.” Un dels dos poemes comença amb un homenatge al cèlebre Udol d'Allen Ginsberg, però manllevant els versos més escèptics per un cant a les revoltes que han sacsejat tot el món: “He vist les ments més lúcides de la meva generació / renaixent en les places de totes les ciutats / que no eren nostres / recolzant-se en la mirada dels carrers / que mai no havien deixat de representar-nos / somrient entre les esquerdes dels murs / de l'aïllament / que s'esfondraven...”
Aquest poema, I del no-res tot, arrenca sincopat i salvatge, accelerat i hipnòtic, singlotant contra la rutina i el cofoisme, vomitant contra el confort i l'autosatisfacció. La depressió beatnik es transforma en una exaltació, que recorda Whitman i Rimbaud, un cant triomfal en què la protesta no té aires marginals sinó un objectiu alliberador i vitalista, una irradiació amb la força del Salvat-Papasseit iniciàtic. La poesia social o política que practica Caño en aquests versos va més enllà del compromís, però. És una estètica de la resistència i el seu objectiu és la bellesa, posar la revolució al servei de la poesia, és a dir, superar els errors en què es van enfonsar els poetes polítics d'altres temps.
Si el llibre és dual, també té doble pròleg, amb dues firmes que no són circumstancials. D'una banda, el ja veterà Gerard Horta. De l'altra, Carles Rebassa, company de fatigues de Caño des de fa anys. En el pròleg-poema, Rebassa fa una autèntica i profunda poètica, talent pur per sintetitzar Caño: “El fet és que per existir cal resistir-se a no actuar.” Des del reflex, Rebassa s'autoretrata en Caño, ànimes en paral·lel per a uns temps suposadament de fracàs. A partir d'aquí en podríem extreure moltes conclusions, sempre a partir del rebuig del derrotisme, una fórmula conductista que va podrir moltes iniciatives basades en l'alegria de viure.
No els vull dir si el llibre és extraordinari, del que sí que n'estic segur és de la necessitat de llegir-lo i regalar-lo. Hi ha fusta en la literatura d'aquests poetes. I el futur.