Alquímia sonora

La precipitació mai és bona consellera; et pot dur a enviar una crítica oblidant esmentar el nom de l'orquestra protagonista (pecat mortal, tractant-se de la Gewandhaus de Leipzig) o a suposar que no s'editaran més filmacions del Liceu, quan encara queden fruits recomanables de temporades passades, com ara les editades per C Major. Die Entführung aus dem Serail de Mozart es beneficia de la reveladora posada en escena de Christof Loy, que despulla les emocions en conflicte d'uns personatges que ja no viuen en una comèdia exòtica a l'ús. La càmera aprofundeix en el formidable treball d'actors, no només el de Christoph Quest, torbador Selim, també en el d'un bon equip de cantants encapçalat per Diana Damrau i Franz-Josef Selig. També ha estat un goig reveure l'enginyosa translació al món pictòric del Tannhäuser de Wagner realitzada per Robert Carsen, amb Peter Seiffert en una de les seves millors creacions dubtant entre dues muses.

Si aquests dos títols formen part del repertori, Tolomeo e Alessandro és tota una raresa, una òpera de Domenico Scarlatti estrenada el 1711 que Alan Curtis ha ressuscitat per a Archiv amb la seva habitual fiabilitat. No deixem el barroc per saludar un instrument sumptuós, un Ruckers de 1624, amb el qual Christine Schornsheim ha gravat per a Capriccio una formidable versió d'El clavecí ben temperat de Bach.

Seguim amb la tecla, en aquest cas el fortepiano que defensa un dels joves valors de l'instrument, Kristian Bezuidenhout. Amb la complicitat de la sempre excel·lent Orquestra Barroca de Freiburg, el solista sud-africà excel·leix en dues perles del jove Mendelssohn, el Concert per a piano i cordes i el Doble concert per a violí i piano (Harmonia Mundi). I, per acabar amb el piano, els primers discos de Rafal Blechacz no van confirmar del tot les expectatives generades pel seu triomf al Concurs Chopin. El nou recital per a Deutsche Grammophon sí que ho fa de manera brillant, amb un programa Debussy-Szymanowski del qual destil·la una inefable màgia sonora. Un sentit alquímic que, salvant les distàncies, també es troba en la música de Ramon Humet, de qui Tritó edita un fascinant recull d'obres orquestrals, com les que integren el cicle Música del no ésser.

Com a punt final del repàs discogràfic, una d'aquestes partitures policorals impossiblement monumentals que impacten l'oient, la Missa a 40 i 60 veus d'Alessandro Striggio, amb les forces ampliades de Le Concert Spirituel a les ordres entusiastes d'Hervé Niquet. Un altre èxit del segell Glossa.