Quadern de cinema
Un videoclip dirigit pel fill de Costa-Gavras convida a reflexionar sobre la necessària transformació de les velles maneres del cinema polític
Formes de la indignació
Mai s'havia encès un còctel Molotov de manera més fotogènica i seductora que en les imatges que obren el vídeo musical del tema No church in the wild, de Jay Z i Kanye West (a la imatge de baix), que ha dirigit Romain Gavras, fill del cineasta Costa-Gavras. Hi ha una manera immediata –i, probablement, irreflexiva– d'interpretar la imatge com a acte de suport estètic al clima d'indignació global. Hi ha, també, motius per sospitar de la sinceritat i la pertinència de la imatge, que, potser, indica una inquietant velocitat d'apropiació de les icones de la indignació per part de la imatge publicitària. Un riot chic que, de fet, és un acte polític: la neutralització d'un activisme per part d'un dels més evidents llenguatges del poder, el llenguatge, de fet, de l'enemic.
Aquesta segona línia d'interpretació és la que desenvolupa el periodista Guillermo Zapata a l'anàlisi que ha penjat en el seu bloc Casiopea (blogopea.wordpress.com): “A tot el clip no hi ha ni una sola dona”, escriu, “aquesta retòrica de l'enfrontament és pura masculinitat que connecta directament amb les declinacions d'estètica filogai poligonera de Zack Snyder a 300 (2006) [...]. Imatges que s'insereixen a l'hipotàlem, i activen la testosterona, però que no produeixen res”. Les paraules de Zapata ressonen especialment quan es compleix un any del 15-M i convé reclamar on dimonis són les noves mirades capaces d'explicar, amb les eines del cinema, el que va passar, el que està passant i el que, inevitablement, es perllongarà en el nostre crispat futur immediat.
No deixa de resultar curiós –i potser inquietant– que hagi estat un octogenari –el gran Basilio Martín Patino– l'únic nom de relleu de la vella guarda del cinema de l'Estat que, amb la urgència del moment, decidís endinsar-se a l'Acampada Sol per documentar el que allí passava. També convé seguir de prop l'evolució del projecte “transmedia, col·laboratiu, copyleft i sense ànim de lucre”, impulsat per Pablo Soto, Stéphane M. Grueso i Patricia Horrillo, 15M.cc, que es materialitzarà en un llibre, una pàgina web i un documental que hauria de marcar una rellevant aportació en aquesta necessària transformació de les velles maneres del cinema polític que reclama la nova realitat.
Mentre qualsevol espectador es pot sumar, a la seva manera, a la Marea Verda veient pel·lícules com ara Profesor Lazhar i Els nens salvatges, la fractura generacional entre Costa i Romain Gavras és bon estímul per a la reflexió: la devaluació del compromís en un estèril gest estètic.