El sexe i el fàstic

La literatura és plena de novel·les que comencen amb gent que es desperta. Frederic de Lloberola, de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, es desperta a l'habitació de la seva amant. Porta una vida de cuc, però ell no ho sap. Gregor Samsa, de La Transformació, de Franz Kafka, es desperta al seu llit. Descobreix, però, que alguna cosa ha canviat i que s'ha convertit en una mena d'escarabat. Gregor, de fet, duia una vida d'escarabat, però no n'era conscient. No en recordo cap com La pell de l'aigua, d'Isabel Olesti: un llimac “li pujava per la cama. Era humit i fred i la feia esborronar”. Comença que somia, triga més de dues-centes planes d'aquesta novel·la a despertar-se. No sabrem quin nom té, està casada, té tres filles, és conscient, que porta una vida que no val la pena.

Mentre el narrador ens va explicant també la vida que du a Barcelona, ens va descobrint també el seu passat. Va néixer a Tortosa en els anys cinquanta, tenia una mare més desinhibida que ella, amb menys il·lusions, però també menys conformada; un pare absent –de fet, n'hi ha cap que no ho sigui?, ve a dir Olesti– i uns avis que vivien en un mas, el seu paradís perdut.

La pell de l'aigua és una novel·la d'una dona que pràcticament no parla, que té tendència a deixar-se dur, també, un cop ha fugit, i que pràcticament totes les decisions que pren –comprar unes sabates vermelles de taló, posar-se-les uns quants cops, anar a la part baixa de les Rambles de Barcelona, la part més canalla com hauria dit Sagarra– tenen a veure amb l'únic somni que té. La resta, o són equívocs o són malsons. I la veu narradora apuntala tot sovint aquests malsons amb animals copulant: ximpanzés, cucs, papallones, iguanes, escarabats, xinxes, aranyes… I, sobretot, primer de tot, els advertiments del pare el primer dia que la protagonista va tenir la regla: “Vigila les aranyes, les formigues, los ratolins… I sobretot les serps, los llimacs. M'entens, no?”

A la segona part, de les quatre en què es divideix l'obra, aquests animals comencen a tenir sentit. La protagonista em fa pensar molt en l'Aloma, de Mercè Rodoreda: a totes dues els costa superar el fàstic que els provoca el sexe. Però la d'Olesti és força més gran i no llegeix i té més motius. No ha viscut en un somni com ha estat vivint l'adolescent d'Aloma, però tampoc no sembla que hagi viscut, si entenem que viure vol dir triar.

Excessivament fàcil en alguns moments –els acudits sobre la visita del Papa a la Barcelona de començaments dels vuitanta, el record d'Enriqueta Martí, l'assassina del carrer Ponent, que és simbòlic i que va agafant importància com més anem sabent– i volgudament esquemàtica en molts altres –tots els personatges masculins, diguem-ne negatius: el pare i, sobretot, el marit són tòpics més que no pas caràcters–, La pell de l'aigua va guanyant profunditat a mesura que la protagonista torna, mentre va fugint. No és casualitat que, tot i el seu llenguatge quasi obligatòriament castellanitzat, Pura, el transvestit que l'acull, parli en un valencià proper al tortosí de la seva infantesa. L'aigua manté viu allò que hem estat. Com fòssils o com records que algú disseca.