D'aquí al món
Perdoneu, però em sento especialment estrany, perquè aquest any, per primer cop en totes les edicions del festival, no puc anar al Sónar. I em sap tant de greu perdre'm l'atrevida Lana del Rey com els pioners de l'electrònica, New Order, autèntics investigadors en el seu camp, artistes amb els quals sempre s'aprèn alguna cosa nova. Podria citar una dotzena de noms que em suggereixen experimentació, esteticisme, curiositat i fins i tot futurisme, però no cal: aquests adjectius ja són uns clàssics que es repeteixen cada any quan parlem del Sónar. No és només això, el que m'agrada del festival. També hi ha un component que el fa únic i inconfusible, i és que té personalitat pròpia. És una marca inventada aquí. No és cap còpia ni adaptació de cap festival anglosaxó, ni cap colònia artística estrangera importada al nostre país gràcies al sol. No, el Sónar és una idea pròpia i que, damunt, s'exporta al món. En alguns països l'han comprat i en d'altres l'han imitat. La seva fórmula combina cultura i oci prenent com a punt de partida la música electrònica i la tecnologia, des de la més ballable fins a la més poètica, des de la més divertida fins a la més cerebral. I, damunt, afegeix un apartat d'exposicions interactives, que li atorguen un valuós component didàctic i pedagògic. Gràcies al Sónar, Barcelona té una excusa bona per vendre's com a ciutat cultural i d'avantguarda al món. En el seu cartell s'hi barregen tradicionalment artistes de procedències molt diverses, des dels Països Baixos fins al Japó, des de l'Argentina fins a Alemanya, de Canadà a França, i, per si fos poc, sempre s'ha procurat introduir amb normalitat dins el seu programa l'escena catalana. Una visió plural del trencaclosques mundial que malauradament no tenen la major part de festivals del nostre país, aferrats a la còmoda mamella cultural britànica i a l'imperi del dòlar.
