Assassinats per la mare

El lema del Festival del Mediterrani és Focs i verins, però, si ens centrem en les dues òperes escenificades del programa, bé podria ser mares assassines. Si a Il trovatore una mare propicia (per venjança) la mort del fill adoptat després d'haver matat el fill de debò, a Medea una mare mata els dos fills que ha tingut amb el seu infidel espòs. L'esgarrifosa història de la princesa de la Còlquida és l'obra més divulgada de Cherubini, autor més valorat pels seus contemporanis que pels programadors actuals, que, a més, segueixen preferint a l'opéra comique original, amb diàlegs parlats, estrenada el 1797, la traducció italiana presentada el 1909 a partir de la versió alemanya amb recitatius escrits per Lachner el 1855. Un Frankenstein líric que es resisteix a desaparèixer.

Acceptada la premissa de la versió italiana, és més fàcil acceptar una lectura romàntica d'una partitura que, és cert, té no poc elements preromàntics. Zubin Mehta així ho va entendre en la seva primera aproximació a l'obra i ho va demostrar des de la nerviosa obertura. Tot i algunes longueurs, la seva versió equilibrava solemnitat i passió sense carregar les tintes, i aconsegueix de nou un rendiment excel·lent d'orquestra i cor. Llàstima que les corredisses nervioses dels cantaires al final fossin l'únic error seriós de la posada en escena funcional de Gerardo Vera, més reeixida que la de Trovatore.

El repartiment va optar en general per un enfocament expansiu de la vocalitat cherubiniana, massa i tot, com un Creonte (Dmitri Beloselski) ric en decibels que potser pensava que feia de Gran Inquisidor. També la Neris de Maria José Montiel va pecar de melodramàtica, amb una veu metàl·lica per dalt, però la seva ària va ser justament aplaudida. Per fi, Ofèlia Sala debutava en una òpera a la sala principal del Palau de les Arts, amb una Glauce de línia pura i frescor expressiva. Rússia és un dels principals caladors on la intendent Helga Schmidt tira les seves xarxes buscant veus joves. La del tenor Serguei Skorokhodov (Giasone), malgrat cert engolament eslau, té un important cos líric, usat amb notable elegància.

Les virtuts esmentades fins ara serien del tot inútils sense una protagonista d'excepció capaç de fer front a les exigències físiques (el rol és esgotador) com psicològiques de Medea. Violeta Urmana se'n va sortir airosa, amb una veu imponent, només amb un agut un punt desgastat (la tessitura li tibava una mica). Si a l'acte primer el cant denotava cert distanciament, al segon l'aparent desgel de Medea va ser convincent abans de petjar a fons l'accelerador en un final corprenedor.