Absències i pèrdues

Una actriu torna a la seva terra per rodar un western que en principi era un projecte d'Orson Welles. Uns nens que són testimonis de tot aquest procés i se'ns mostraran alhora com el futur incert d'una forma de vida i el passat del cinema i de la terra, que es reencarna en la seva mirada verge. Nostàlgia i cinefília, doncs, es troben en aquest primer llargmetratge de Fran Ruvira, alhora la recreació d'un somni mític i l'exploració d'un paisatge. La primera impressió és que es passa d'una cosa a l'altra sense gaire ordre ni concert, amb una superficialitat amb imatges valuoses però que també se sotmet a una notable desorientació. La segona impressió passa per l'enfrontament entre documental i ficció, aquest desig de filmar els llocs i la necessitat de fer evolucionar uns personatges, cosa que també planteja problemes no sempre ben resolts.

La tercera impressió assalta el crític un cop acabada la pel·lícula. D'una banda, un es pregunta si és lícit demanar coherència a un film com Orson West, fet precisament des de la confusió del cinema contemporani. D'una altra, però, també ens podem interrogar entorn de l'excessiva facilitat amb què molts cineastes debutants estan acollint-se a uns determinats gestos del cinema d'aquest segle que són molt fàcils d'emular (la ficció i la no ficció, el temps entès com a espera, la memòria del cinema…) però molt difícils de prendre com a punt de partida d'una reflexió personal. Perquè això és el que li manca a Orson West, una mirada pròpia més enllà del puzle d'influències. Malgrat tot, això no m'impedirà defendre aquesta pel·lícula irregular, fins i tot fallida, però amb ganes de ser diferent.