I també olímpica, ‘of course'

La fantàstica coreografia de les anelles olímpiques ballant la sardana Benvinguts, de Joan Lluís Moraleda, a l'estadi Lluís Companys a la inauguració dels Jocs Olímpics va fer efecte. La Principal de la Bisbal acompanyava les veus de Montserrat Caballé i de Josep Carreras, però tot i així, vint anys després, la melodia que té un arrelament social clar és la dels Amics per sempre, de Los Manolos. La rumba s'ha imposat i probablement la posada en escena hi té molt a veure: la sardana, senyorívola, simbòlica, hieràtica; la rumba, festiva, desinhibida, còmplice. És com es va presentar aleshores i s'hi ha insistit.

L'experiència va generar la troballa que la sardana es podia convertir en una mena de dansa fraternal universal. Es podia provar, però calia vèncer la dificultat que representa exportar una dansa amb una càrrega local tan alta quan, a més, desenes d'altres cultures del món disposen de danses amb continguts de fraternitat més o menys similars. No obstant això, la Fundació Universal de la Sardana s'hi va posar i des d'aleshores totes les seus olímpiques han disposat un racó a cobla i sardana amb més o menys preponderància en les agendes culturals. Ara, el City of London Festival ha incorporat una actuació que tindrà lloc aquesta setmana, en què el contingut musical, molt més fàcilment exportable que el coreogràfic, guanya una presència sense precedents en les trobades olímpiques anteriors. D'una banda, per la consolidació i la qualitat de la formació protagonista, la cobla Sant Jordi, i d'una altra, perquè una de les obres que s'hi interpreta és original de Tim Garland, cosa que ha de generar una aproximació de públic aliè que pot deixar-se captivar absent d'apriorismes. Els aparadors del món fan de molt bon aprofitar i el programa mereix una atenció molt especial.