Sobre les dimensions de l'honestedat artística

En la introducció a la segona part de la seva obra més coneguda, De Docta Ignorantia, Nicolau de Cusa desgrana un pensament sobre el mètode: la cosa causada ho és per una causa, i res no ho és per si, i com l'origen i la raó es lliguen com més pròximes i semblants puguin ser, no podrem copsar la natura de la contradicció si l'absolut és desconegut. D'acord amb el títol de l'obra, el savi cardenal exhorta a ser doctes en la ignorància que permet saber que ja que no podem saber l'exactitud de la veritat, si més no caminem en la seva direcció, i coneixem què no podem conèixer.

Vet aquí una d'aquelles meditacions on s'hi pot tornar un cop i un altre en la vida, i trobar-hi coses cada cop diferents. El tòpic diu que tals diferències no són en el text sinó en la percepció, o sigui d'un mateix: són els canvis, allò que s'hi aprecia. En la mateixa natura del pensament cusà esmentat –que he provat de resumir i simplificar, i ara, rellegit, em sembla que potser encara l'he fet més complicat– hi ha la mena d'autoreferència que quan els termes són negatius acaba en paradoxes lògiques. Si dic, per exemple, que el científic no es planteja l'accés del conjunt de la població a la seva obra, no tan sols constato que no pot fer-ho si pretén assolir un progrés en la ciència que cultiva, sinó que a més estableixo la distància amb el lector d'això que jo mateix estic dient.

Serveix l'art en general com a paradigma de la proposició de Nicolau de Cusa? I les expressions més agosarades i deutores d'un objectiu en si? Depèn de l'èxit de l'empresa, se'm pot respondre. Aspirar a l'absolut passa per la nostàlgia de ser conscients de la impossibilitat d'assolir-lo, i potser això no desagradaria del tot al filòsof cardenal, a qui em costa d'imaginar –implacable en les mecàniques del pensament i alhora tan juganer amb els conceptes– immers en les docilitats doctrinals romanes, ai, no m'estranyaria que hagués mort enverinat tal com amb tanta fermesa postula la princesa Emanuela Kretzulesco-Quaranta.

Però per l'artista en general, i pel poeta en particular, quina pinta fa la figura de l'honestedat en ella mateixa? La pretesa integritat del propòsit expressiu, al marge de l'efecte en el receptor, o bé, si l'art és en si comunicació, el màxim esforç per aproximar-s'hi? Qüestió de fons tan complexa de resoldre com poc interessant, pel que sembla, pels empresaris de la cultura actuals.

En l'acabament i en la conservació de l'obra d'art hi ha la pedra de toc de l'èxit de cada peça. Més enllà de la impostura de la dada objectiva, tant hi fa la precisió amb què ens arriben els monstres: l'estat de conservació del Partenó, si li posen calçotets al David de Miquel Àngel, l'estranya nostàlgia d'imaginar com devia sonar Bach tocat per Schweitzer en un piano tronat a Lambarené, on es constata la grandesa de Bach més enllà d'una interpretació mínimament correcta per fer-lo intel·ligible; tant hi fa l'expressivitat perquè la forma és tan forta que transcendeix l'estil amb què un s'hi aproxima: jazz, electrònica, chors a capella, flautes amazòniques, trompetes de joguina per a infants o bandes militars, tant hi fa.

Però el Partenó, Miquel Àngel i Bach són on són, i no totes (o no gaires) apreciacions que els atenyen són extrapolables; i l'aproximació defectuosa no deixa potser tan incòlume l'obra literària. En qualsevol cas, com apuntava Connolly, val la pena posar-s'hi si no és per provar de fer una obra mestra absoluta? Vet aquí una altra qüestió tan difícil de respondre com trobar la pròpia mesura de la docta ignorància en relació amb l'aproximació a la veritat de què parla Nicolau de Cusa.