Il·lustració combativa

La fotografia que dóna el tret de sortida a l'exposició Lola Anglada, poderosa memòria, que a partir d'avui es pot veure al Museu d'Història de Catalunya, és molt significativa: la il·lustradora és al mig del grup de quatre indultats per l'intent d'assassinat al rei Alfons XIII, conegut com el complot del Garraf. Era el 1930, i Anglada, la primera dona que va viure professionalment de la il·lustració en aquest país, donava fe del seu esperit antimonàrquic. I no se n'amagava.

D'Anglada coneixem sobretot el traç clar i d'estètica noucentista dels seus esplèndids dibuixos per a contes infantils i en revistes com ara Cu-cut! i En Patufet, però darrere l'aparent ingenuïtat de les seves il·lustracions hi havia una dona independent que es va comprometre sobretot amb la República, amb Catalunya i amb el feminisme. L'exposició se centra en aquesta faceta d'Anglada. “Volem rescatar sobretot la Lola Anglada més compromesa”, explica Teresa Sanz, comissària de la mostra, juntament amb Núria Rius.

La il·lustradora va tenir un esperit combatiu, tant durant la dictadura de Primo de Rivera com en els temps de la República i la Guerra Civil. Malgrat que mai va militar en cap partit, sí que va treballar per a revistes com Nosaltres sols! (1931-1934), òrgan d'expressió del grup independentista del mateix nom. En les seves imatges més reivindicatives la figura de la dona encarna la Catalunya oprimida.

En la mostra es pot veure el procés de creació d'un dels símbols més cèlebres de la lluita a favor de la República, el conte El més petit de tots, en el qual un nen personificava valors com ara “l'amistat, la solidaritat i l'amor per la natura”. Anglada va rebre l'encàrrec del comissari de propaganda de la República, Jaume Miravitlles, de crear un personatge que encarnés els valors de la República a partir d'una escultura.

Durant la Guerra Civil, com si fos una fotoperiodista però amb llapis a la mà en lloc de càmera, Anglada dibuixava els milicians, els brigadistes i fins i tot els funcionaris de la Generalitat. Quan les tropes nacionals entren a Catalunya també dibuixa els soldats i adscrits al règim en una sèrie que anomena Els altres, referint-se als vencedors.

La mostra –ja se'n va veure una versió més petita a l'Ajuntament de Tiana– també inclou els treballs d'Anglada per a revistes feministes com ara Feminal, Claror i La Nuri, en què dibuixa noies fortes i amb criteri propi. Un dels contes més cèlebres d'Anglada, Margarida, explica la història d'una noia que se'n va de vacances tota sola, tota una proesa per a l'època. “No es va voler casar mai i va renunciar als amors perquè considerava que la podien distreure de la seva dedicació a l'art”, explica Sanz.

Per Anglada, la postguerra va ser sinònim d'exili interior a Tiana, malgrat excepcions com ara els dibuixos que va fer per al monestir de Montserrat amb motiu de l'entronització de la marededéu el 1947. A la seva mort, el 1984, Anglada va deixar el seu llegat a la Diputació de Barcelona, amb l'encàrrec de fer un museu (que no s'ha fet). Està pendent també la publicació de les seves memòries inèdites, que les comissàries de la mostra tenen enllestides per publicar, però encara sense editorial.