En clau contemporània

La reivindicació política en escena pot tenir una utilitat quan dictadures i censures fan imprescindible l'enginy
artístic per expressar allò que la societat té vetat.
En democràcia, la llibertat d'expressió hauria de fer que els espectacles reivindicatius fossin cartutxos mal aprofitats si no és que pretenen despertar una societat conformista que sembla adormida mirant-se el melic. Potser en aquest cas la voluntat social de l'espectacle Dad.exe (Dret a decidir, executable) que ha presentat l'Esbart Joaquim Ruyra al Porta Ferrada
pot tenir una justificació, tot i que la innocència del guió malbarata l'esforç. Més encara si s'expressa en clau d'humor, perquè
la qüestió de fons no té gràcia.

Més enllà del fil argumental, Dad.exe es pot convertir en un punt de referència de la dansa tradicional actual per les perspectives coreogràfiques que Cesc Gelabert, Montse Colomé, Joan Serra i David Martínez hi ofereixen dels pals principals de la dansa catalana. Martínez va signar una apassionant i dinàmica Gran jotada de regust terraltí, mentre que la Rumbejada d'ascendència salsera de Colomé va donar un punt de vista alhora graciós i intimista inèdit en la rumba.

Les metamorfosis constants del ball pla de Serra a Del Pirineu a l'Atles va oferir imatges d'una plasticitat immensa, d'una evocació bocabadant, mentre que la revelació va arribar amb la revisió del Contrapàs de Blanes de Gelabert, desconstruït i reconstruït fins a l'extenuació en una proposta escènica en què la direcció musical de Marcel Casellas
es va fer especialment destacable.

La Cobla dels Sons Essencials, protagonista d'alguns moments musicals realment essencials, va actuar com a fil conductor d'un espectacle que pot acabar sent brillant si s'ajusta una línia escènica que va resultar massa entretallada entre les diferents seqüències de l'espectacle.