Beach Boys eterns

Per gaudir dels Beach Boys en una gira de commemoració del seu cinquantenari cal una bona predisposició i no voler-se passar de perepunyetes. És a dir, qui dediqui les dues hores i mitja de recital a intentar esbrinar què toquen i què canten realment Brian Wilson, Mike Love, Al Jardine, Bruce Johnston i David Marks i què toquen i què canten, en canvi, els nou músics de la rereguarda s'endurà sorpreses.

La immensa majoria dels espectadors que dilluns van quasi omplir el Poble Espanyol de Barcelona (d'almenys tres generacions diferents i perfils exageradament diversos, des d'indies setciències a empresaris jubilats), però anaven al que anaven: a gaudir sense romanços d'una agradable nit d'estiu amb una banda històrica que, a excepció del concert de fa dos anys a Cap Roig (amb únicament Love i Johnston a files) i el de Brian Wilson l'any 2005 també al Poble Espanyol, estava en deute amb Catalunya.

Van tenir el que volien. Un repertori de 45 cançons que la majoria hauria firmat abans d'entrar al recinte (tots i cadascun dels seus èxits de l'etapa surf, com ara Surfin' Safari, Surfin' USA, Barbara Ann, California girls i Fun fun fun; una representació inferior a la dels concerts nord-americans, però, malgrat tot, prou digna dels històrics Pet sounds i Smile, com ara God only knows, Wouldn't it be nice, Sloop John B, Heroes & Villains o Good vibrations, i algunes peces destinades als fans més erudits, com ho van ser Sail on sailor o Little deuce cop) i bon humor a dojo, amb Mike Love instant l'audiència a animar els EUA i no Espanya en el partit de bàsquet d'ahir. “We're not in Spain, we're in Catalonia”, va voler justificar.

Ni la banda sonava amb els detalls que hauria de sonar, tenint en compte que la constituïen més de mitja dotzena de músics, ni un absent Brian Wilson (amb camisa i xandall) va deixar ni un instant de fer-nos patir. Però va ser difícil no quedar-nos rendits, ni que fos per un moment, a una banda amb un repertori i una aura històrica a prova de qualsevol cosa.